L'eina per a un fi, l'arma com a mitjà

Joc d'eufemismes. La Virgueria és una companyia que no amaga el seu desig de construir un món millor. Però ho fa amb una acurada estratègia. No construeix un espectacle de bons i dolents, de pobres i rics, si no que se serveix d'uns personatges contradictoris, tant humans com sigui possible, per fer coresponsable tothom del tema que tracta. Ja ho van fer, per exemple, a 180º de Cel (Tantarantana 2012), en què abordaven la llibertat d'una persona que està institucionalitzada després d'haver passat per la presó. Ara, el punt de partida és la indústria armamentística. El fi justifica els mitjans? És evident que no és èticament defensable, però la vida no és sensible en moralitat, sovint.

Una periodista pot ser una utòpica investigadora de l'enriquiment il·lícit d'una indústria pensada per destruir. Un empresari pot ser conscient que les vendes, sota la pàtina d'eines de defensa, poden ser utilitzades per massacrar una població indefensa. Sí. Però també aquest empresari pot voler desitjar un nen amb la seva dona. I la periodista pot sucumbir davant d'una dinàmica perversa i impossible de frenar. Pot ser injusta amb el seu company que l'estima però que no rep cap consol o resposta a les seves demandes. De remor de fons, La Virgueria posa en so de fons un dubte raonable: les armes generen seguretat o inseguretat? El que serà revelador és que aquells que es manifesten en contra de l'armament n'acabin fent ús per saber i fer saber a la resta del món. I els que les venien com unes eines útils per a la defensa i garantia de respecte i pau d'un país acaben sent-ne les víctimes. L'obra aconsegueix generar una intranquil·litat notable, incomoda l'espectador sense que en cap moment se senti atacat (com succeïa, per exemple, a Boris Godunov, TNC, 2008). És una tensió insuportable que obliga el públic a una presa de partit. En aquest escenari tampoc no hi ha elements executors, que maten perquè són manats i no són capaços de plantejar-se la correcció de l'ordre, com es podia intuir amb el mosso d'esquadra capaç de comprar qualsevol ideologia, El rei borni (Flyhard 2013). Els actors són també els que activen l'ordre de crida i cerca. Tot i que la intensitat ve del suspens final (de fet, l'obra comença amb l'amenaça d'un pacifista a un industrial d'armes, per anar retrocedint en un salt enrere) el moment de més suc és quan la periodista fa una entrevista al director d'empresa de defensa: és quan l'eufemisme respira més fi. Quan a la radicalitat de les preguntes s'imposa unes respostes subordinades, ben apreses, discursivament implacables, però que deixen tot un marge perquè segueixi campant la impunitat. L'arma de La Virgueria és apel·lar a la consciència.