Conte cruel i miserable sobre la infantesa

No fa gaire temps, La cinta blanca de Michael Haneke va ser rebuda com una pel·lícula que feia evident de quina forma s'alimentava l'ou de la serpent. L'existència del mal dins d'un petit grup de nens a l'Alemanya de postguerra era vista com a metàfora de com el nazisme havia trobat les seves arrels en la degradació moral d'una infantesa que no sabia quin destí havia de seguir. La perversió de la infantesa era la forma de crear futurs monstres. El gran cuaderno de János Szász pot fer pensar lleugerament en La cinta blanca, encara que el to és molt més carregat i el mal ja ha trobat les seves arrels i s'ha estès pel cor d'una societat degradada i aniquilada. No és cap casualitat que Szász, un vell cineasta hongarès, hagi decidit recolzar una part del seu treball en la presència de Christian Berger, el director de fotografia de La cinta blanca.

El relat que ens explica János Szász està inspirat en una novel·la d'Agota Kristof, que forma part d'una trilogia que té com a protagonistes els germans bessons Claus i Lucas, i que va ser publicada originalment en francès. La història dels dos germans bessons que són abandonats per la seva mare a casa d'una àvia esperpèntica i que viuen tot tipus de misèries pot ser vista com una mena de reflexió sobre l'horror, el dolor i la vexació moral que provoquen les guerres. Els nens protagonistes decidiran pegar-se entre ells per tenir més forces per suportar el dolor que els ofereix la vida. Al llarg de la pel·lícula, els dos germans veuen com els seus amics jueus són deportats, com la noia amb la qual han tingut les primeres relacions sexuals acaba amb la cara deformada per una explosió, com una altra amiga seva és violada i assassinada o com els seus pares moren sense poder-los acollir. No hi ha cap moment d'esperança en un entorn miserable, marcat per la violència, el dolor i la fam.

Al llarg de tota la pel·lícula hi ha una certa recreació en l'excés que provoca un cert sentiment d'acumulació. És cert que la pel·lícula vol incomodar, però a mesura que avança es té la sensació que el miserabilisme està forçat i acaba donant el sentiment de gratuïtat. El treball de posada en escena de János Szász es mou entre l'academicisme i el desig d'impactar. No pot haver-hi cap mena de subtilesa, tot ha de ser mostrat per incomodar l'espectador i obligar-lo a viure un peculiar malson. L'atmosfera resulta postissa i la pel·lícula acaba provocant la sensació de ser una simple il·lustració poc inspirada d'un conte cruel que promet més del que dóna.