Ikiru agafa velocitat

La productora cinematogràfica creada pel gironí Edmon Roch clou els rodatges dels films «Lope» i «Bruc» i té previst estrenar-los el 2010

Molt pos­si­ble­ment perquè Ikiru és el títol d'una pel·lícula del mes­tre japonès de la rea­lit­zació cine­ma­togràfica, Akira Kuro­sawa, rodada el 1952, el gironí Edmon Roch va posar aquest nom a lapro­duc­tora cine­ma­togràfica que va fun­dar l'any 2004, a la qual s'hi van afe­gir Vic­to­ria Borrás, Este­fa­nia Fer­rer i Mercè Ayesta (ja no hi és), després de diver­sos anys com a fre­e­lance en l'àmbit de la pro­ducció. Va ser l'any de la pro­ducció exe­cu­tiva d'El per­fum, rodada en part a Girona. Ikiru sig­ni­fica, lite­ral­ment, «viure» i, el 2010, Ikiru Films, esta­blerta a Bar­ce­lona, pot viure un any ino­bli­da­ble, amb l'estrena de dos dels seus pro­jec­tes més ambi­ci­o­sos i com­ple­xos fins ara: els films Lope, diri­git pel bra­si­ler Andrucha Wad­ding­ton, i Bruc, diri­git pel bar­ce­loní Daniel Ben­mayor, que han fina­lit­zat recent­ment la seva fase de rodatge i es tro­ben en post­pro­ducció. Ikiru també estre­narà pro­pe­ra­ment un pro­jecte espe­cial per a Roch, al qual ha dedi­cat cinc anys i del que n'és pro­duc­tor, guio­nista i direc­tor: Garbo: L'home que va sal­var el món, un docu­men­tal sobre l'espia català Joan Pujol, que va tenir un paper fona­men­tal en la victòria dels ali­ats en la Segona Guerra Mun­dial.

El jove Lope de Vega

Félix Lope de Vega y Car­pio (Madrid, 1562-1635) és un dra­ma­turg i poeta fona­men­tal de l'ano­me­nat Segle d'Or espa­nyol, i un autor molt prolífic. També va tenir una vida digna de ser novel·lada. Fa vuit anys que Edmon Roch i Jordi Gasull, antic cap de desen­vo­lu­pa­ment de Colum­bia a l'Estat espa­nyol, van pen­sar el mateix. Gasull es va fer res­pon­sa­ble del guió, que va anar a parar a mans d'Elías Que­re­jeta i Colum­bia, que va tan­car la seva seu a l'Estat. Ales­ho­res, Gasull i Roch el van recu­pe­rar i van fer la pro­posta a Antena 3, que va entrar com a soci, la War­ner va adqui­rir els drets per a la dis­tri­bució a Amèrica Lla­tina, i la Fox, a l'Estat. La impli­cació de la bra­si­lera Cons­piraçao, a través del direc­tor del film, Andrucha Wad­ding­ton (1970), va tan­car el pro­jecte en aquest aspecte.

Es tracta d'una gran pro­ducció, amb un pres­su­post de 13 mili­ons d'euros, que Roch afirma que és com «una preqüela de Lope», perquè el focus d'atenció és el per­so­natge en la seva joven­tut, no pas la seva obra: «Quan Lope era jove, Madrid era el cen­tre del món, i la seva vida va ser fas­ci­nant, de manera que ens cen­trem més en el que va fer i viure, en els seus embo­lics amo­ro­sos, en l'etapa que va for­mar part de l'Armada Inven­ci­ble i en la seva con­dició d'espa­datxí bri­llant», explica Roch. Lope es basa en la rea­li­tat, tot i que es per­met algu­nes llicències com con­den­sar en un any fets que van suc­ceir al llarg de dos o tres anys i fer coin­ci­dir en el temps dos dels grans amors del poeta que, en rea­li­tat van tenir lloc en moments dife­rents: Elena Oso­rio (Pilar López de Ayala), que va ser la Filis dels seus poe­mes i que es va casar amb un altre, la qual cosa li va valer ser el blanc dels enve­ri­nats dards lite­ra­ris del poeta, i Isa­bel de Urbina (Leo­nor Wat­ling), la Belisa dels ver­sos, amb la qual es va aca­bar casant.

Per a Roch, Lope és «un film d'aven­tu­res i d'amor», els refe­rents del qual, diu, són Sca­ra­mouche (George Sid­ney, 1952) o Shakes­pe­are in love (John Mad­den, 1998). El pro­duc­tor, a més, està molt satis­fet amb la tria de l'actor pro­ta­go­nista, l'argentí Alberto Ammann, esta­blert al país fa 5 anys: «Pri­mer havia de ser Daniel Brühl i, quan aquesta pos­si­bi­li­tat va caure, vam fer una tria que va durar sis mesos fins a tro­bar Ammann, un molt bon actor, jove, poc vist, una cara fresca i nova que tindrà un bon recor­re­gut».

Per a rodar Lope es va recons­truir part de la Lis­boa del segle XVI al Mar­roc, on es va rodar en diver­ses loca­lit­za­ci­ons, i es va recrear una cor­rala (espai comu­ni­tari o pati cen­tral d'un edi­fici on es feien repre­sen­ta­ci­ons al Madrid del segle XVI) a Col­me­nar de Oreja. L'estrena de Lope es farà el pri­mer semes­tre de l'any vinent. Roch explica que el fet que el direc­tor de la pel·lícula, Wad­ding­ton, sigui bra­si­ler i no espa­nyol, els per­met «fugir del loca­lisme, de la versió acadèmica amb un espe­rit biogràfic.» El pro­duc­tor diu que molts direc­tors i direc­to­res espa­nyols fri­sa­ven per fer el film, però creu que la tria de Wad­ding­ton és la millor opció per «expli­car el Lope que nosal­tres volíem expli­car, i ell ho va enten­dre millor que ningú.» Res­pecte al fet que Ammann sigui argentí, Roch és con­tun­dent: «Ningú s'ha plan­te­jat mai perquè Rus­sell Crowe, aus­tralià, pot fer de romà. Passa el mateix amb Juanjo Ballesta, madri­leny, capaç d'inter­pre­tar el paper d'un jove català, el tim­ba­ler del Bruc, després d'haver fet clas­ses de català durant qua­tre mesos. És perquè són grans actors».

«Bruc»: després de la llegenda

L'altra producció de la qual ha tingut cura Ikiru Films, que distribuirà Universal, és Bruc, una fabulació que va més enllà del mite del timbaler del Bruc i es pregunta: després d'aquell episodi de la guerra del Francès, què va passar? Què va succeir quan Napoleó va saber que un barbamec havia derrotat, per primera vegada a Europa, el seu totpoderós exèrcit? Una resposta –ficció absoluta, fruit de la imaginació de Jordi Gasull, coguionista amb Patxi de Amezcua i coproductor– és Bruc: va enviar sis assassins a sou, soldats experimentats en mil i una batalles, per acabar amb el sagal, un jove carboner de Santpedor, esborrar el record de la derrota i substituir-lo pel del càstig sever i exemplar. Roch comenta que per definir el film en una frase, cosa que s'estila molt a Amèrica, fan servir la següent: «És com ara Acorralat –primera entrega de Rambo, del 1982– però a Montserrat i durant el segle XIX.» Es tracta, per tant, també, d'un film d'aventures, d'acció. És per això que Roch explica que van proposar la direcció al jove barceloní Daniel Benmayor: «Era l'autor de les campanyes per al mercat americà de la Play Station de Sony i té un llenguatge visual molt fort, que ens va fer pensar que era capaç de dirigir el film, com així ha estat.»

Bruc, amb 4,5 milions de pressupost de producció (promoció a banda), s'ha rodat íntegrament a Catalunya, en llocs com ara Castellterçol, Mura, Collbató, Santes Creus i Collserola, però sobretot a Montserrat: «Al film hi ha un personatge meravellós –explica Roch–: l'orografia i les muntanyes de Montserrat, que li donen un caràcter únic, sense el qual som incapaços d'entendre la història.» De fet, rodar a Montserrat no va ser fàcil, amb trasllats d'equips en rucs i llargues caminades de 12 quilòmetres carregats amb motxilles.

El jove actor madrileny Juanjo Ballesta (El bola, Planta 4a) encapçala el repartiment de la pel·lícula, en el qual també figuren els «dolents» Vicent Pérez i Santi Millán, i la que és la xicota del noi en la ficció, l'actriu Àstrid Bergès-Frisbey. L'estrena del film, en aquest cas, està prevista per al segon semestre de l'any que ve.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.