Música dolça i explosiva

Raül Fernández Miró? Fins ara no coneixíem el segon cognom de Refree i ara, amb el nom complet, signa el seu primer disc en comú amb Sílvia Pérez Cruz, que sempre ha lluït el cognom matern. Un curiós precedent: quan Frank Sinatra va gravar amb Antonio Carlos Jobim, el nord-americà va signar aquell disc del 1967 com a Francis Albert Sinatra per posar-se al nivell del brasiler en matèria de nom compost. No és el cas de Sílvia i Refree, i així ho explica ell: “La idea inicial era gravar dos discos, un amb versions i l'altre amb temes propis. El primer s'havia de dir Pérez Fernández i el segon, Cruz Miró, perquè també volíem subratllar que aquest és un treball molt personal, en el meu cas més de Raül Fernández, la persona, que no pas de Refree. El meu disc anterior, Nova Creu Alta, és un disc més de grup que no pas de cantautor i vull que cada vegada Refree agafi més aquesta dimensió de banda.”

Al final, el disc no s'ha dit Pérez Fernández ni Cruz Miró sinó Granada o millor –ho aclareix la cantant palafrugellenca– granada: “És una paraula que explica molt bé la dualitat de la nostra música, que pot ser amable i dolça com la magrana, però també explosiva com una granada de mà. Només després d'haver triat el títol vam veure que Granada és també la ciutat d'Enrique Morente, que en els anys setanta va gravar amb el guitarrista Pepe Habichuela un disc titulat Despegando, en un moment en què també es vivia una crisi tan profunda com l'actual”, explica Sílvia Pérez Cruz. Un altre paral·lelisme.

“Granada és un disc arranjat, produït i mesclat per tots dos, a l'estudi que té Refree a casa seva, fins i tot ens gravàvem l'un a l'altra sense ningú més a l'estudi”, diu Sílvia. A més de cantar, ella toca el bombo legüero a Puerto Monnt está temblando, de Violeta Parra, i la trompeta a Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. Ell s'encarrega de les guitarres, el banjo i alguns cors, concretament en el tema titulat Albert, que fusiona fragments de tres cançons d'Albert Pla, amb una musicalitat inèdita: La sequia, Papa, jo vull ser torero i La platja. No toca ningú més en el disc, amb una petita excepció que té molt de simbòlica: en la versió d'Abril 74, de Lluís Llach, que obre el disc, hi ha inserida una gravació que els pares de la Sílvia, Cástor Pérez i Glòria Cruz, van realitzar el 2010 a Alentejo (Portugal). El primer disc en solitari de Sílvia, 11 de novembre (2012), ja va ser un gran homenatge al seu pare, que havia mort feia pocs mesos, i en aquell disc la participació de Refree també va ser decisiva, però diferent de la de Granada: “Per a mi 11 de novembre va ser un treball superpersonal, molt meu, però necessitava algú que ho escoltés des de fora, com en Raül. En canvi, aquest nou disc té més a veure amb tot el que jo vaig fer abans d'11 de novembre.”

El repertori de Granada (Universal) està format per una quinzena de versions, que van de Robert Schumann –“En Raül diu que és el més arriscat que ha fet: només piano i veu, en alemany. Però en definitiva un lied és una cançó”– a Federico García Lorca a través de Leonard Cohen (Pequeño vals vienés), Enrique Morente, Maria del Mar Bonet, Fito Páez, Chet Baker (I get along without you very well) i els ja esmentats Llach, Pla, Parra i Piaf, al costat d'El cant dels ocells. Sense cap premeditació, Sílvia canta en català, castellà, anglès, francès, portuguès i alemany, i com sempre torna a emocionar, fins i tot al seu company d'estudi i escenari, Refree, amb el qual ha treballat en diversos projectes els últims vuit anys, quan van coincidir per primera vegada, en el projecte Immigrasons. “Ella té una veu espectacular que connecta molt amb la gent. És una veu que t'agafa per l'estómac i que encara em posa la pell de gallina després d'haver-la escoltat mil vegades”, explica Refree, que reconeix que és justament la màgia d'aquesta veu única el que els permet treballar amb tanta llibertat a partir de “cançons que són tan bones i emocionants, la qual cosa també és un pes i una gran responsabilitat”. Aquesta Granada és alhora atemporal i espontània: “Si haguéssim gravat una setmana més tard, hauria canviat el repertori o la manera de tocar-lo.” I el mateix passa en directe, en uns intensos concerts també plantejats en estricte format de duet, on “mai no sabem què passarà” i la intensitat és tan forta que tots dos acaben esgotats, però feliços.