L'explosió musical de Yann Tiersen

Fa uns dies vaig llegir que Yann Tiersen havia perdut el rumb. Que la seva estridència traspassava els límits i ja no en quedava res, de les sonoritats delicades que el van fer triomfar amb la banda sonora d'El fabulós destí d'Amélie Poulain. No esperava escoltar aquell vals melancòlic i juganer, i probablement la multitud que omplia el Barts del Paral·lel tampoc tenien aquesta expectativa. Tiersen presentava dijous al vespre el seu vuitè treball, Infinity, al Festival del Mil·leni, sense pretensions, concentrat a crear una nova dimensió que li permetés experimentar, que és el que sap fer. Hola, qué tal? Una salutació molt terrenal per a tant misteri. El públic, abduït per una atmosfera de vellut, parava atenció a un escenari a vessar d'instruments. Un piano, un banjo, un clavicèmbal, un violí. El nou treball del francès va començar a caminar sense pressa, amb un peu a l'indie, l'altre al rock i una aventura de percussió que recordava Mike Oldfield.

La pluralitat de veus i sons d'A Midsummer's Evening, el primer single, va connectar el públic a un balanceig constant, només interromput pels aplaudiments espontanis cada cop que feia sonar la melòdica o improvisava al violí. La suma progressiva d'instruments, lluny de resultar molesta, generava una sensació de vitalitat inesperada que s'enfilava de terra i s'entortolligava entre les cames de la gent. Un Tiersen nu, entregat, concentrat, creatiu que, inesperadament, va fer una excepció per interpretar La Dispute, una de les peces de la perenne banda sonora. Fa uns anys, el compositor va gastar moltes energies a fugir d'aquella història dolça de nans rodamons però, en el fons, no li calia renegar-ne. Amb Inifinity demostra ser un instrumentista eclèctic, virtuós, capaç d'enganxar el públic a un directe molt personal que encara manté l'essència del primerenc La valse des monstres (1995) però que, senzillament, ha evolucionat lliurement.