Personatges esclafats pel monstre

El somni de molts cineastes és “fer una gran pel·lícula de Hollywood, això és el que somiem tots des de petits”, explicava el cineasta gal·lès Gareth Edwards a aquest diari el 2010, quan va presentar a Sitges Monstruos. Doncs bé, ell l'ha fet realitat: després de gastar només mig milió de dòlars en aquell film, la seva següent pel·lícula és la nova versió de Hollywood de Godzilla, promoguda per Warner Bros., el pressupost de la qual podria acostar-se als 160 milions de dòlars. Però Edwards deia més coses a El Punt Avui: “Avui dia, amb les possibilitats tecnològiques que tenim, no cal un gran pressupost per fer una bona pel·lícula.” I concloïa que, en el seu següent projecte, “és més important tenir el control creatiu que disposar d'un bon pressupost”.

Vistos els resultats i les crítiques que s'han publicat de Godzilla, no sembla que el director en tingués un excessiu control creatiu. No deu ser pas fàcil si multipliques per 320 el pressupost del teu treball anterior. En tot cas, la nova pel·lícula sembla que vulgui donar pes als personatges, i compta per això amb secundaris de la talla de Bryan Cranston (l'aplaudit Walter White de la sèrie Breaking bad), la francesa Juliette Binoche i el japonès Ken Watanabe. Però no són els humans els que se situen en el cor d'aquesta història, sinó les catàstrofes recreades amb efectes especials digitals. En un dels moments àlgids de Godzilla coincideixen sobre Honolulu el monstre gegantí, els moviments sísmics i una apagada elèctrica que provoca (i que fa que caiguin avions i helicòpters) i un gran tsunami.

Protagonitzada pel jove actor anglès Aaron Taylor-Johnson (Kick-Ass), Godzilla té dos referents molt evidents del món real: l'accident a la central nuclear de Fukushima i els atemptats de l'11-S. Però és al cinema on trobem la major part de les influències: des de les nombroses pel·lícules sobre Godzilla (la meitat de l'acció transcorre al Japó), fins a Monstres contra alienígenes (l'homenatge a la ciència-ficció clàssica), Súper 8 (aquí també els governs ho saben tot, però ho oculten a la població) i Monstruoso (el trauma post 11-S es fa molt evident).

Malgrat tots aquests referents, i a pesar de caure en els excessos d'acció i efectes especials tan habituals al gènere, el nou Godzilla és una pel·lícula estranya, d'atmosfera plujosa i fosca, que acumula massa subtrames i sovint deixa en segon terme uns humans que són menys heroics del que és habitual. I tot i que el director defensa la ciència-ficció com una eina per preguntar-se coses sobre un mateix, el seu film deixa ben poc espai per pensar.