CRÍTICA
Àngel Quintana
Poder sense espectacle
De tots és conegut que Grace Kelly, nascuda a Philadelphia, va ser princesa de Mònaco després de casar-se amb el príncep Rainier i mai més va tornar a fer cinema. Aquesta història va convertir-se en els anys cinquanta en un popular conte de fades. No era només l'estrella que esdevenia princesa, sinó també la crònica de com el somni americà podia anar al territori de les grans faules. Olivier Dahan no explica a Grace of Kelly ni la història de l'enamorament, ni la història de les decisions de l'actriu per ser princesa. La pel·lícula arrenca l'any 1961 quan Grace ja és a Mònaco i rep la visita d'Alfred Hitchcock per proposar-li que torni al cinema i que interpreti el paper de protagonista de Marnie la ladrona. Grace sap que no podrà tornar mai més al cinema perquè es troba en un món tancat al qual no pot renunciar, ni separar-se'n, ni seguir altres camins. La seva decisió vital és irrevocable i això la porta a una crisi. Malgrat el to caricaturesc d'alguns personatges –sobretot Tim Roth en el paper de Rainier sense creure's el que fa–, la pel·lícula promet en els seus primers moments tenir un cert interès. A més de la crisi personal de la princesa presonera hi ha una certa crònica política. L'any 1961, França viu la Guerra d'Algèria i el president Charles de Gaulle vol demanar a Mònaco que pagui impostos i ajuda a França. Si Mònaco no cedeix, De Gaulle amenaça d'annexionar el principat.
Si Grace of Monaco naufraga no és per la seva arrencada sinó perquè és la clàssica pel·lícula que no compleix allò que promet i passa de ser la crònica d'una crisi al relat d'un procés de canonització. Grace Kelly es transforma en una santa i per arribar a la santedat ha de deixar de ser una dona presonera i cansada de les seves decisions, per passar a convertir-se en un personatge que entén el glamur com una forma de fer política.
Espectacle i política
La segona part de la pel·lícula podria ser la crònica de la presa del poder de Grace Kelly. Vol ser la demostració com el poder del món de l'espectacle és més fort que el poder polític. La proposta no triga a perdre tota mena d'interès. Grace Kelly vol convertir-se en una mena d'Evita, però el personatge resulta ridícul si tenim en compte quin és el seu entorn i, sobretot, quin és la finalitat de la seva causa. En el fons, el procés de santificació de Grace Kelly és degut al fet que amb els seus encants de princesa i les seves renúncies aconsegueix mantenir el principat de Mònaco com un paradís fiscal, evitar que el país pagui impostos i mantenir els vells privilegis ancestrals dels més rics i poderosos. En la proposta no hi ha cap sentit crític sinó un desig de veneració del personatge.
Al llarg de la inauguració del Festival de Canes, es va insistir molt a assenyalar que els Grimaldi –Albert, Carolina i Estefania– estaven disgustats perquè no reflecteix la realitat. Olivier Dahan ho arregla tot indicant que la pel·lícula és una ficció inspirada en alguns fets reals. La veritat és que el suposat escàndol que havia d'envoltar la pel·lícula es difumina. En els moments finals, mentre Maria Callas –Paz Vega!– interpreta Il mio bambino caro, Grace puja als estels com si es tractés d'una transfiguració d'Evita. En el fons, Olivier Dahan no té gaire sentit de la vergonya.
