Elogi a l'absurd i a l'informalisme

La possibilitat d'expressar-nos per mitjà de l'abstracció i/o de l'informalisme ens va deixar ensems perplexs i satisfets: ens trobàvem davant d'una realitat que no reconeixíem com a nostra malgrat que era el nostre entorn que l'havia generat. Sabem molt bé que la realitat és un xoc de voluntats, però també sabíem que allò que presentàvem amb mots gramaticalment lliures –el llenguatge de l'absurd– o amb plàstiques informals, el que en aquella presència hi era transfigurat eren els esbirros que actuaven entorn nostre; cap misteri ni irracionalitat. Tant era així que avui aquelles inconnexions lèxiques i aquells gargots ens resulten d'una claredat meridiana i d'un realisme absolut, atès que eren el fidel reflex de la immediatesa que els havia generat, assenyalant inequívocament des d'on sorgien i on hem anat a parar. Els llenguatges innovadors, tan sovint entesos com a críptics, solen ser aquells que les circumstàncies imposen als creadors. Només es pot ser clar, net i ordenat quan no hi ha dubtes ni d'estructura ni de desenvolupament; altrament la realitat se'ns mostra tèrbola i desencadena creativitats retòriques i sinuositats formals no de cabdell sinó de manyoc, que anul·len tota significació immediata a les seves manifestacions, atès que els informalismes i les absurditats lèxiques expressaven repressió o al·ludien a alliberaments d'una sensibilitat que no tenia cabuda vital a la realitat quotidiana. Debatre era fer-nos sentir.