Companys de viatge a la platea

R epetir el viatge des del motor del vaixell. La companyia Atresbandes va participar, fa un parell d'anys, al programa Croquis que s'impulsava en una sala de Madrid. Van presentar l'embrió de Solfatara. Les opinions del públic que els van deixar escrites van servir per redirigir i enfocar millor la idea en què una mena de terrorista emocional atacava la relació de parella esgotada de dos joves. Amb aquests apunts van reconstruir l'escena i van fer una nova presentació a Birmingham, a Anglaterra.

El resultat d'aquestes dues presentacions va ser una gira internacional de Solfatara que, precisament, l'any passat va passar per la Sala Beckett de Barcelona. Ja llavors, es va veure la possibilitat de traslladar el model de Croquis a la sala que potencia la nova dramatúrgia catalana. Avui i demà els actors d'Atresbandes impulsen (després que els motivessin repetidament els membres de la sala Kubik de Madrid) Croquis-bcn. Serà un nou viatge de les vuit companyies seleccionades. Com a mínim, una d'elles, rebrà la possibilitat de fer una residència a Can Felipa i fer una presentació a la Sala Beckett, al Poblenou.

L'actor Albert Pérez, membre d'Atresbandes, admet la sorpresa de l'èxit de convocatòria. Dubtaven que reunissin vuit títols i van haver de fer una selecció d'entre 45 títols. Les xarxes de la companyia ha permès que arribin propostes d'arreu de l'Estat espanyol i també una francesa i tres angleses. Finalment, però, set de les vuit corresponen a companyies catalanes (l'excepció és el col·lectiu d'artistes Sleepwalk, que creen entre Bilbao i Anglaterra). I els sap greu haver deixat altres propostes amb molt bon plantejament, que ja estan massa crescudes perquè les opinions dels espectadors poguessin transformar-les: estaven massa cuinades per a un model de revisió en una mena d'assaig obert. Els espectacles més ben valorats, a més, ja tenen avançada una feina de presentar-se a les sales, un exercici que costa per la pròpia inseguretat d'artista incipient i tement que la competència i el treball dels programadors els faria passar un tràngol inútil i alhora un punt humiliant. Créixer un espectacle amb el suport d'una sala de creació d'una altra d'exhibició enforteix complicitats i ensenya a guanyar seguretat fora dels escenaris però dins del despatx del director d'una sala escènica.

Quan un grup és emergent necessita veus externes que vegin el seu treball. I que n'opinin. No cal que siguin mirades acadèmiques, també són molt vàlides les que es mouen per intuïcions. Croquis-bcn persegueix aquesta trobada informal amb dues úniques sessions: avui i demà al vespre. Després de cada sessió, d'uns 20 minuts de durada, hi ha un descans per compartir l'opinió amb els creadors. No es tracta de votar res, tot i que Pérez aconsella a tots els espectadors que s'atreveixin a veure les vuit presentacions d'aquests dos dies, perquè els permetrà veure peces de qualitat i d'un to prou diferent.

Croquis-bcn fuig de la idea de concurs, tot i que sí que hi pot haver premi. L'Obrador de la Sala Beckett i els responsables de Can Felipa tenen previst cedir un espai de residència i també d'unes dates per fer-ne presentació. Albert Pérez adverteix que el més aconsellable de fer la tria vagi a càrrec d'aquests centres que, posteriorment, hauran de defensar la tria i no dels membres d'Atresbandes que, simplement, ha volgut traslladar el model de Kubik al Poblenou.

A Barcelona no se sap quina periodicitat podria tenir aquest model. A Madrid, se'n programen cada tres o quatre mesos. Però, per ara, la situació de Barcelona és pionera i no hi ha cap compromís de repetir-ho. Atresbandes va poder aixecar el vol gràcies a Kubic. Ara donen l'alternativa i aspiren que es repeteixi l'èxit.