La contundència d'una planxa

L'encant de Banfield Teatro Ensamble és d'extreure fel d'una escena ben casolana. Ho fan com si no fos cosa seva, com si els marxés de les mans aquell quadre típicament familiar: un noi es presenta a casa de la xicota per conèixer els pares i anunciar que marxaran, aviat, a viure a una torre a la zona nord de Buenos Aires, allunyats d'aquell barri humil de pisos amb humitats, que cal anar restaurant contínuament. Posen la planxa i el mate a la taula i ni es preocupen d'ensenyar la milanesa amb què han de compartir vetllada aparentment cordial. Tot i que el boig que surt al títol (de la camisa, sí, millor no desvelar gaire res, tot i que tampoc no és un fet gens estrany, tot i que sí un punt tràgic) és el que trenca tots els convencionalismes i provoca l'escena, l'encert de la producció és que l'obra manté una coralitat: el paper del pare, de la mare, de la noia i del xicot tenen prou plecs perquè siguin humans, creïbles, plens de vergonyes i amb ganes de protagonitzar alguna heroïcitat.

A Buenos Aires, no es fa servir el post de planxar. Per això el ritual d'aplanar les camises acabades d'assecar es converteix en una pugna per aconseguir suficient espai a la taula, si hi ha un segon que pretén llegir el diari. Tot és d'un costumisme esborronador. Res no salta cap a un realisme màgic. Els personatges, porten, tots, un rellotge de precisió dins que els desperta l'alarma, la por, l'odi.

Són personatges que parlen i que escolten només allò que els interessa. Interessa saber què és el que seleccionen de la dissertació de l'altre, perquè, sovint, una rèplica no sembla correspondre's amb l'altra. Són converses desajustades, un gest ben convencional, que relata molt d'una convivència gastada, que patina, però que costa trobar a l'escena. Els actors treballen des d'una naturalitat excel·lent. Els temes sembla que entrin per precipitació en el cervell de l'altre. Com si fos necessari repetir insistentment una idea, fins fer llegir als llavis, per trencar un malentès interessat (“no estic embarassada, mare”).

El conflicte és prou conegut: discussions de família. Ressona a El nom o a Un aire de família, per citar-ne dos de piles d'exemples. La meravella, el que la fa única, és la manera planera de presentar-ho. Per moments, semblen actors que no hagin dinat, dient el text desmenjats per, tot seguit, deixar-se caure per un pendent de Dragon Khan sense frens, jugant-s'ho el tot pel tot. És d'una contundència inqüestionable i alhora d'una dolçor que evoca roba calenta i acabada de planxar. És com si la planxa caigués per accident a sobre de la roba acabada d'allisar. Perquè tot i la trama d'enveges, pors, infidelitats, ensopiment, manera d'entendre la relació de parella... hi ha una pàtina còmica, surrealista, que fa estimar-se tots els personatges, també els més roïns.