Els fantasmes del populisme

Fa uns anys, a Palombella rossa, Nanni Moretti va crear la figura d'un diputat amnèsic com a paradigma de la situació que havia travessat l'esquerra a Itàlia en uns moments en què la dissolució del PCI destruïa tot somni possible. En la Itàlia post-Berlusconi marcada per la crisi econòmica, la deslegitimització de certes pràctiques polítiques i les dificultats de la governabilitat han fet sorgir un nou fantasma anomenat populisme. Un fantasma que travessa Europa i permet el ressorgiment de propostes polítiques en les quals la ideologia i els principis democràtics han deixat de ser importants.

Viva la libertà, de Roberto Andò, pot ser considerada com una cínica i lúcida radiografia de la Itàlia contemporània que arriba a les cartelleres en un moment clau, quan la crisi dels partits tradicionals provoca que la política esdevingui un joc de paraules buides en el qual qui s'aprofita pot aconseguir un clar rendiment mediàtic. La pel·lícula, que ha guanyat a Itàlia els premis David de Donatello –equivalent als Gaudí i els Goya–, parteix d'una novel·la del mateix Andò, publicada l'any 2012.

La pel·lícula es mou entre dos personatges interpretats amb gran lucidesa per Toni Servillo. El primer és un polític d'esquerres que actua com a cap de l'oposició però que està desbordat per les circumstàncies. Les enquestes no fan res més que qüestionar-lo i no troba respostes ni cap solució. El personatge representa la crisi d'una manera de fer política i d'una manera de plantejar-se des de l'esquerra la pròpia lluita. Davant la impossibilitat de trobar un camí, el personatge es transforma en un dimissionari i es refugia en l'anonimat.

L'altre personatge és el seu germà bessó, que actua com a doble. És un filòsof mig foll al qual li agrada utilitzar tota mena de sil·logismes i que quan està sol davant d'un escenari és capaç de convèncer a qui sigui. Quan parla no diu mai res, però la seva incapacitat per arrelar-se a qualsevol ideologia el converteixen en un triomfador. Els mitjans l'adoren i el veuen com un veritable ressuscitat. Les audiències no deixen d'augmentar i el país sembla haver trobat un nou líder.

Roberto Andò articula amb intel·ligència el joc de dualitats oposades. El treball reposa en Toni Servillo i en la seva capacitat per convertir la ficció en una paròdia que actua com a faula. No és només una pel·lícula sobre una Itàlia que ha perdut els referents polítics, sinó també sobre una Europa que avança inexorablement cap aquesta pèrdua.

Dues brillants pel·lícules italianes, Gomorra i Il Divo, es van presentar al Festival de Canes del 2009 i van fer parlar d'un cert ressorgiment del cinema d'Itàlia. Les dues tenien un mateix protagonista, Toni Servillo, un actor capaç d'encarnar amb la mateixa convicció un capo de la Camorra en el violent i realista film de denúncia de Matteo Garrone i el president italià Giulio Andreotti en la sàtira política que pren per títol un dels seus sobrenoms, Il Divo. Enguany l'hem vist encarnar un escèptic membre de l'esperpèntica i decadent classe alta romana a La grande belleza, també de Garrone, distingida amb un Oscar.

Actor camaleònic, Toni Servillo beu de la gran tradició teatral napolitana, i el Festival Temporada Alta de Girona ha permès gaudir de dos espectacles que ha dirigit i protagonitzat: Trilogia della villeggiatura, de Goldoni (desembre del 2009), i Le voci di dentro, l'octubre passat. “Hi ha un clima d'incertesa, de sospita, de confusió moral que porten a no creure en res”, va dir l'actor en la presentació d'aquesta obra d'Eduardo de Filippo, que sembla escrita ara, però que es va estrenar durant la postguerra italiana. A més de ser un intèrpret versàtil i de tenir una presència escènica imponent, Servillo és un home de cultura política i moralment compromès. Un actor i director teatral que es rebel·la amb les seves armes contra la violència i la corrupció, que fa un crit d'alarma davant d'un món que, segons denuncia, “legitima la impunitat i el comportament criminal”. Bernat Salvà