Un inquietant rastre de tinta ‘indeleble'

G uillem Albà és director i ànima d'espectacles festius i desinhibits (Sketchofrènia, Flirt) però també d'un misteriós i poètic univers (Trau). A Trahsèdies, amb la complicitat de la companyia els CarmenSunyé navega novament per unes latituds ambigües, borroses, fragmentant una història que no per desconeguda resulta menys interessant. L'obra ha resultat guanyadora de l'accèssit de la Beca Desperta 2014, que impulsa la Nau Ivanow i també la Sala Atrium.

La memòria personal és capriciosa o interessada; la de la societat, perversa. Per això, personatges reveladors com aquest Jermaine K. Blakwell han quedat arraconats en una mena d'ombra. Com si una taca de tinta hagués caigut sobre les seves reivindicacions. Segons s'explica (amb originals i tot que daten dels anys vint) a Trashèdies, Blackwell va ser un il·lustrador que va voler retratar amb un humor negre la gana del crack del 29. Tan cruel i càustic va ser el seu retrat que els directors dels diaris el van anar arraconant a les capçaleres on col·laborava. Per això, potser, va començar a enfosquir més la seva pintura: arrencant els ulls als lectors de les capçaleres més venerades.

Cínica casualitat que Marc Angelet (El rei borni) sigui l'encarregat de la dramatúrgia. L'ull, aquest cop, no és buidat per una pilota de goma, sinó per la maldat dels qui no volen ensenyar la realitat, tot i que el seu ofici sigui el de publicar l'actualitat. La proposta d'aquest espectacle és molt fragmentària. Té un to de documental, amb entrevistes a il·lustradors que veneren aquest desconegut, fins ara, pels ciutadans de carrer i que el consideren “el precursor de la novel·la gràfica moderna”. El seu pols té un cert aire del Quino més adult, en tot cas.

Els actors es van transformant en els espais itinerants per mostrar l'actualitat de l'època (se cita, per exemple El raïm de la ira, de Steinbeck, o cartes de Groucho Marx, implacable amb la caiguda de Wall Street), i també en puntuals moments de la carrera de Blackwell, un personatge que concilia lucidesa amb un punt de bogeria obsessiva. El seu món l'acaba atrapant. Tant, que resulta inexplicable la seva desaparició. Com si caigués dins d'una taca de tinta (una gota d'aquesta pintura indeleble implicava començar de zero). Com si encara avui fos un mort vivent, una ombra que segueix volent tacar les incoherències d'una societat benestant. De fet, manté una coherència amb personatges com Lázaro Rius Tubert (La vida de Lázaro, 2010, de la Fundación Collado) o Vera Walzer (Dar patadas para no desaparecer, 2009, de la companyia 96º) que ajuden a entendre persones amb una gran capacitat creadora però que la seva singularitat els ha arraconat al marge del camí i, avui, sembla que no haguessin existit mai. En realitat, Lázaro, com Vera o aquest Jermaine K, són un secret que ajuda a crear. La realitat i la ficció no depenen només de la memòria col·lectiva, sinó també de la voluntat de cada espectador.