El salvatge civilitzat

Fa poc més de tres anys, uns amics de Jordi Morató, que aleshores estudiava el grau de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, van explicar-li que havien descobert a Argelaguer (la Garrotxa) una mena de rèplica del bosc dels ewok de Star Wars. Van dir-li que havia de visitar-lo i els va fer cas. Allà hi va trobar Jordi Pujiula, el gran protagonista de L'inventor de la selva, títol de la pel·lícula que, passat aquest temps i havent donat moltes voltes a la idea i el muntatge, Morató va presentant a festivals (l'últim cop va ser ahir, al DOCS Barcelona) a l'espera d'estrenar-la en sales comercials. Mai no s'hauria imaginat el destí d'aquest treball de final de carrera, però el seu tutor, el cineasta Isaki Lacuesta, hi va creure tant que va intervenir-hi com a productor.

En el moment en què Jordi Morató va visitar el lloc, entorn del barranc del Rec de la font de can Sisrals, Jordi Pujiula (“el Garrell de Castellfollit de la Roca”, on resideix) dominava un enorme laberint construït amb pals i on senyorejaven torres altíssimes que, poc després, va destruir amb una motoserra arran d'un informe tècnic municipal que hi observava problemes de seguretat.

No era el primer cop que destruïa la seva creació, sinó la tercera: la primera va ser per concedir-se un plaer més gran que aquell que sentien els “gamberros” que profanaven la seva selva; la segona va arribar amb el desdoblament de l'N-260.

Tot aquest procés de creació i autodestrucció que, durant quaranta anys, Jordi Pujiula ha anat fent, en paraules seves, “Sobre la marxa” es fa present en aquest documental que el seu autor defineix com a assagístic perquè, a través d'un comentari en off dit per ell mateix hi ha una reflexió sobre l'aventura inacabada (ara el Garrell, amb 76 anys, excava la terra i ha construït el que podria ser la seva tomba) d'un personatge que va fascinar el jove cineasta per la seva capacitat de jugar: “No ha fet més que continuar jugant en el lloc sagrat on, de petit, es banyava. I, amb sentit lúdic i sense amargor, ha respost a totes les contrarietats i els ha donat la volta: només dir que, per fer una font, va aconseguir que els paletes de l'autovia li donessin ciment”.

També hi ha una reflexió sobre les imatges pròpies i les alienes que ha incorporat en el muntatge. Aquestes imatges alienes són les d'un cineasta amateur (Aleix Oliveres, veí d'Argelaguer) que tenia 14 anys quan, a principis dels anys vuitanta, va començar a filmar el Garrell al seu paradís i les d'una historiadora de l'art nord-americana, Jo Farb Hernández, fascinada davant unes construccions que considera una de les millors mostres d'art brut.

Entre les imatges en vídeo d'Aleix Oliveras, Morató va trobar-hi tres pel·lícules en què el Garrell fa de Tarzan en contra de l'“home blanc civilitzat”: “És genial perquè és una representació d'ell mateix en un moment en què la “selva” era atacada pels “gamberros”. Hi diu que ell es refugia a la selva i que no vol saber res de la civilització. Però aquest “salvatge” és, de fet, un home civilitzat: transforma la natura, construeix, canalitza l'aigua”. Com el primer colonitzador, però sense perdre la innocència.