La supèrbia

Les paraules són així com serps: ens rellisquen dels llavis i, amb la seva polisèmia, s'esmunyen cap allà on volen amb significats sovint discordants. I, si no, penseu en el mot orgull. Convindreu amb mi que no hi ha res de més bell al món que sentir-se orgullós d'un pare o d'un amic i que, en canvi, ens vénen ganes de plorar amb el desconsol d'un nen de teta cada vegada que som testimonis d'actes de supèrbia a escoles i mercats, esglésies i cafeteries, carreteres i parcs.

De fet, el pecat d'orgull o supèrbia ja era blanc de crítica en les homilies quaresmals que els preveres d'Organyà pronunciaven a cavall dels segles XII i XIII. Amb la guspira als ulls i l'Esperit Sant a la veu, explicaven cadascuna de les temptacions de Jesús, incloent-hi l'episodi en què Satanàs se'l va endur al capdamunt del Temple de Jerusalem i el desafià a estimbar-se si era el veritable fill de Déu, perquè els àngels impedirien que prengués mal. I tot per fer entendre als parroquians de bona fe que calia protegir-se del “diable e del seu engany e de lletges paraules e de monçonges e d'ergull e de supèrbia”.

El contrari de la supèrbia és la humilitat, que jo veig com una virtut més socràtica que no pas cristiana perquè no és en essència un acte de submissió a Déu sinó més aviat el reconeixement que només a través de la cultura, en el seu sentit més ampli, serem capaços de sortir de les tenebres.

Per mi cauen en pecat mortal aquelles persones que es creuen que ho saben tot i que, des de la trona de perruqueries o estudis de televisió, prediquen veritats infal·libles com doctrines papals. Sí, he de dir que tremolo de cap a peus quan sento algú que diu que tal cosa és “evident” o “totalment inacceptable”. Tenen el cap ple de pardals, o és que els domina la maldat satànica?

Fa unes quantes setmanes, aquesta tremolor física va esdevenir convulsió incontrolable de l'ànima. Parlo del dia en què em vaig assabentar que un tribunal tocat i posat s'havia arrogat el dret de decidir en quin percentatge calia fer servir una llengua o una altra a les escoles del país. Haig de confessar que de seguida em va venir a la memòria aquella faula medieval del pagès que passa davant d'un edifici ple de joves estudiosos i s'hi agenolla pensant que és una església o seminari. Quan un dels nois el desenganya i li diu que és una escola de juristes, el pagès es senya i s'exclama, tot esgarrifat: “Ai las, tota la terra és perduda! Car si un sol jurista qui està entre nós ha tots nós desfets, segueix-se que vosaltres, qui tants sou, tot lo món destruireu!”

Si la supèrbia sempre és lletja, quan el culpable és una persona amb càrrec públic encara m'esvero més. Qui no recorda el tarannà dels governs que ens van dur a la guerra de l'Iraq i que negaren la naturalesa islamista dels atemptats de Madrid? De vegades veig tanta demagògia en certs discursos, que em fa l'efecte que hi ha polítics que es pensen que els catalans som una colla de rucs. Doncs sí, potser sí que ho som en un cert sentit! I ben orgullosos que n'hauríem d'estar si és que ens volem emmirallar en l'ase d'Anselm Turmeda, que era més llest que la gana tot i que en aparença semblés “escorxat, mocós i ronyós” i que ningú no el volgués comprar ni per “deu diners a la fira de Tarragona”.

No és també un acte d'arrogància que els grups parlamentaris imposin la doctrina de partit en la gran majoria de les votacions? On és la llibertat de consciència en segons quins casos? És clar, els partits són fonamentals en el joc democràtic però jo crec que, si tinguéssim un diputat per districte que respongués personalment davant dels seus electors en comptes d'un reguitzell de representants provincials que no reten comptes als seus conciutadans de manera individual, els polítics potser tocarien més de peus a terra. “Qui no sap servir”, com diu un refrany dels Balcans recollit per Carner, “no aprendrà mai a manar”.

Si bé no comparteixo algunes de les assumpcions de Bosch de la Trinxeria a L'hereu Noradell (1889), gran novel·la de la Renaixença, m'entusiasma la crítica despietada que s'hi fa de la política de cort quan aquesta s'allunya de les necessitats quotidianes de la terra i de la gent que la conrea. Això sí, tampoc no cauré en el parany de menysprear la classe política en bloc i dir que no haurien de cobrar per dur a terme les seves funcions, perquè llavors tots els senyors diputats acabarien provenint d'una mateixa classe social d'ociosos i rendistes, i el país passaria a assemblar-se a aquella confraria sevillana que necessita el permís de la duquessa d'Alba cada cop que vol aixecar un pas de Setmana Santa!

Tot nacionalisme, diuen, és arrogant i excloent. L'autora feminista Hélène Cixous critica les dicotomies binàries tradicionals (acció/passivitat, raó/emoció) perquè, segons ella, són entelèquies construïdes pels homes que deixen a les dones el trist paper de ser simplement allò que ells no són. Potser sí que, una mica, això també és el que passa amb el sentiment nacionalista. Quan ens afirmem com a poble amb certs trets comuns i una única senyera sota la qual ens volem arrecerar, mostrem voluntat de distingir-nos d'altres nacions i, directament o indirecta, condemnem segons qui a passar la nit a camp ras sense cap mena d'aixopluc. La mateixa lletra d'Els segadors és massa violenta pel meu gust quan ens exhorta a esmolar les eines per preparar un nou Corpus de Sang. Catalans, no hem d'acabar sent una nació “tan ufana i tan superba” com “l'enemic” que s'hi esmenta!

Perquè, si per desgràcia ho arribàvem a ser, no podríem criticar cap altre nacionalisme. Encara em fan mal les paraules que Nigel Farage, líder del partit antieuropeu UKIP, va pronunciar recentment davant les càmeres de TV3. Quan el corresponsal li va preguntar si estava en contra que treballessin catalans al Regne Unit, el polític va respondre que sí, que la culpa de tot plegat la tenen els dirigents que han provocat la crisi de l'euro i que ell vol protegir el mercat laboral britànic contra els estrangers que treuen feina als autòctons. Amics, quina ganivetada que vaig sentir als budells amb aquesta resposta, havent viscut una vintena d'anys a la vall del Tàmesi! És clar, això és el que passa amb els punyals de doble tall quan es fan servir a la babalà.

És per tot això que puc arribar a entendre la posició antinacionalista d'alguns intel·lectuals britànics i espanyols d'esquerra. El que passa és que no l'acabo de compartir perquè crec que és massa fàcil atacar el nacionalisme quan la teva nació no corre perill d'extinció si la història ja l'ha reconeguda i afirmada com a entitat única i irrepetible. Catalunya, diguem-ho clar, encara no ha assolit aquest reconeixement i és atacada per totes bandes amb lleis polítiques i de mercat que podrien dessagnar-la. O fer-la morir estabornida d'un cop de teula sense ben bé adonar-se de res, com li va passar al rei don Enric de Castella quan jugava a un joc perillós amb uns mossos amics seus.

També hi ha qui diu que el pancatalanisme és un exemple de supèrbia expansionista comparable a la que van sentir altres pobles europeus que provocaren les guerres més cruentes del segle passat. Jo no crec que ho sigui, però en aquests moments tampoc no veig manera de construir una nació que vagi més enllà de la Catalunya estricta, saltant-nos rius, serres, mars i, sobretot, les ratlles imaginàries (però difícilment esborrables) que ens esquarteren des de fa temps.

El que sí que voldria és que els mitjans de comunicació sabessin anar més enllà de la carena de Collserola i reflectissin la nostra riquesa cultural en el seu conjunt. No seria bell engegar la televisió i que pentura poguéssim veure les peripècies d'un capellà ben modern de Mallorca, o que un documental ens expliqués a poqueta nit la conquesta del Regne de València per part del rei en Jaume?

Jo he hagut d'aprendre aquesta manera tan rica i plural d'expressar-se viatjant o mirant canals que no arriben aquí o que ja no existeixen.

Parlant del conqueridor, aquell que va donar a la llengua si fa no fa el seu territori actual, potser sí que ens podria servir d'antídot contra el verí d'arrogància. Molt sovint el recordem com un ésser gairebé diví.

De fet, els seus progenitors no vivien junts i la seva concepció va ser, segons Muntaner, un “dels majors miracles e més visibles que Déus feés pus pres carn humana de madona santa Maria”. Gràcies a ell i als seus descendents, Roger de Llúria va tenir l'audàcia d'afirmar davant d'un comte francès que no creia que cap galera pogués solcar la Mediterrània sense el permís dels catalans ni que tan sols “negun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut amb senyal del rei d'Aragó en la coa”. I, tanmateix, el que jo destacaria del rei en Jaume és que a la seva pròpia crònica se sap mostrar humà i vulnerable. Com quan als dotze anys el van fer casar amb la filla del rei Alfons i ell reconeix obertament que era massa jove per “fer ço que els hòmens han a fer amb sa muller”. Aquell rei que impartiria justícia a vídues i orfes també va tenir moments de tendra feblesa.

Què us diré, catalans? Doncs que heu de tenir la gosadia de bastir una república de ciutadans que sàpiguen que en el fons no saben res, i de promulgar lleis que siguin útils i justes. Sigueu ases garlaires i no tingueu por de qüestionar les veritats que són sagrades només en aparença. Tant de bo tingueu sort i els vostres polítics s'assemblin al Cavall de Llull, “gran bèstia e bella e humil”, més que no pas al vanagloriós Lleó.

També us demano que recordeu que el rei en Jaume es va casar a Ágreda, un poble de Sòria, i que d'aquí prové tota la vostra nissaga reial. Però, sobretot, supliqueu encaridament a Lluís Llach que canviï la lletra de l'himne: així entendrem finalment que som un país molt gran i també molt petit que sempre ens cabrà dins el cor.

Per tal de guarir de la malaltia d'orgull, en Jaume Roig, metge valencià del temps d'Alfons el Magnànim, convidava dos captaires a dinar a casa seva cada dissabte. I vosaltres, quina metzina fareu servir per matar la serp? Compteu que la supèrbia és pecat mortal!