Una escriptora acomplexada

Violette Leduc comença la seva primera novel·la de caràcter autobiogràfic amb una contundent declaració: “La meva mare mai em va agafar la mà.” La manca de tendresa, l'existència d'una joventut en què els amors van ser esporàdics i fracassats, marquen la literatura d'una singular escriptora que va ser ignorada en la seva època. El temps, però, ha convertit Violettre Leduc en un nom singular de les lletres franceses, una autora visionària que va portar fins a l'extrem el model literari de l'autoficció. Violette Deluc va viure tota la seva vida acomplexada, va fracassar en les seves relacions amb homes que eren homosexuals, i va viure a l'ombra de l'escriptora Simone de Beauvoir, que va aconseguir que Albert Camus li publiqués els seus primers textos a l'editorial Gallimard. Violette Leduc era una dona que es considerava lletja i amb un desamor que es transformava en una clara dificultat de relació amb els altres. Al llarg de la seva vida va creuar-se amb Jean Genet, Jean Cocteau i Simone de Beauvoir, que va escriure el prefaci de l'obra que l'ha acabat consagrat, La bâtarde.

Martin Provost reivindica el personatge de Leduc en el seu biopic, Violette, una pel·lícula que vol ser un intent de revalidació de l'èxit que el cineasta havia obtingut amb Séraphine. En aquella ocasió, Provost havia tret a la llum la misteriosa història de Seraphine de Senlis, una pintora que va tenir una vida humil i que ha estat recuperada com una de les grans creadores postimpressionistes franceses de començaments del segle XX. Séraphine treballava de criada i va anar a parar a casa d'un marxant que va descobrir per casualitat la seva obra. L'operació Séraphine va servir perquè Provost, antic membre de la Comédie Française, guanyés set Césars i es convertís en exponent d'un cinema de qualitat. Violette sembla feta amb el mateix patró: una ambientació d'època cuidada però un pèl acadèmica, un treball interpretatiu potent en què el físic de l'actor/actriu s'adapta al personatge que interpreta i un cert desig per reivindicar el geni romàntic de l'artista sense caure en el subratllat. Violette basa tota la seva força en el tàndem interpretatiu format per Emmanuelle Devos –Violette– i Sandrine Kiberlain –Simone de Beauvoir–. La relació entre una aspirant a escriptora que viu en l'anonimat i la seva relació amb la gran figura intel·lectual, compromesa políticament i guanyadora del Goncourt, acaba transformant-se en una història d'amor no corresposta. Violette se sent torturada per la passió cap a Simone i aquesta no pot deixar que l'estimi, però tampoc pot rebutjar-la perquè admira la seva prosa. Aquesta curiosa simbiosi dóna una certa força a un retrat que pel que fa a posada en escena resulta excessivament fred, sense acabar de ser resclosit del tot. Una discutible operació de prestigi.