Un patrimoni tan fràgil com desprotegit

Les muntanyes de Prades ja reuneixen el patrimoni més gran d'art rupestre català, sense que es faci res per preservar-lo

Fa onze anys, a les mun­ta­nyes de Pra­des hi havia 14 jaci­ments de pin­tu­res rupes­tres cone­guts. Deu anys després, s'ha pas­sat de 14 a 35, loca­lit­zats als ter­mes muni­ci­pals de Mont­blanc (18), Cor­nu­de­lla (14), Vila­pa­lana (1), Mont-ral (1) i Vila­nova de Pra­des (1). Entre les noves des­co­ber­tes des­ta­quen els abrics tro­bats a les cin­gle­res pro­pe­res al riu Siu­rana, a Cor­nu­de­lla, zona on fins ales­ho­res només s'havien des­co­bert, l'any 1985, les pin­tu­res rupes­tres de Galli­cant. També en els últims anys, s'han tro­bat sis nous con­junts de pin­tu­res rupes­tres més al terme de Mont­blanc, la zona de les mun­ta­nyes de Pra­des més rica en art rupes­tre. L'any 2006, la Direcció Gene­ral del Patri­moni Cul­tu­ral de la Gene­ra­li­tat va encar­re­gar la docu­men­tació d'aquests abrics per inte­grar-los en el Cor­pus de Pin­tu­res Rupes­tres de Cata­lu­nya, l'exhaus­tiu inven­tari de l'art rupes­tre del país. Les pin­tu­res tro­ba­des a Cor­nu­de­lla encara no han seguit aquest camí. I no s'ha plan­te­jat un pla d'actu­ació per pro­te­gir de la degra­dació i la des­trucció cap dels abrics de les mun­ta­nyes de Pra­des.

La riquesa de l'art rupes­tre de les mun­ta­nyes de Pra­des, doncs, no s'ha vist acom­pa­nyada de cap actu­ació per con­ser­var-la, com s'ha fet en els casos dels con­junts d'Ull­de­cona o de Cogul. Tant el jaci­ment del Montsià com el de les Gar­ri­gues dis­po­sen de cen­tres d'inter­pre­tació in situ i pro­jec­tes i inver­si­ons per res­tau­rar-ne les pin­tu­res. Tots dos for­men part d'una ruta de l'art rupes­tre que impulsa el Museu d'Arque­o­lo­gia de Cata­lu­nya, igual que el cen­tre d'inter­pre­tació de l'art rupes­tre (CIAR) de les mun­ta­nyes de Pra­des, que fun­ci­ona des de fa qua­tre anys a Mont­blanc. Aquest equi­pa­ment es va crear gràcies a l'esforç del seu con­ser­va­dor, i actu­al­ment inves­ti­ga­dor de l'Ins­ti­tut Català de Pale­o­e­co­lo­gia Humana i Evo­lució Social (ICP­HES), Ramon Viñas, amb la fina­li­tat de repro­duir i divul­gar l'impor­tant con­junt d'art pre­històric del ter­ri­tori, davant les difi­cul­tats d'accés als jaci­ments. El CIAR fun­ci­ona a mig gas i no ha acon­se­guit rea­lit­zar alguns dels ambi­ci­o­sos pro­jec­tes per als quals va ser creat, com ara la pro­moció de plans de pro­tecció i vigilància dels jaci­ments. La con­ser­vació d'aquest patri­moni de la huma­ni­tat ja pre­o­cu­pava fa set anys al lla­vors direc­tor i con­ser­va­dor del Museu Comar­cal de la Conca de Bar­berà, Maties Solé, que va denun­ciar públi­ca­ment l'abandó i la con­següent degra­dació que patien les pin­tu­res rupes­tres del terme.

La situ­ació no ha variat des de lla­vors, mal­grat l'incre­ment cons­tant del cens d'art pre­històric. La cap del Ser­vei d'Arque­o­lo­gia i Pale­on­to­lo­gia de la Gene­ra­li­tat, Gemma Hernández, admet que fins ara només s'ha tre­ba­llat en la docu­men­tació de les pin­tu­res, «però encara no se n'ha valo­rat la con­ser­vació». Quan es des­co­breix una nova pin­tura rupes­tre, l'arqueòleg fa una pri­mera apro­xi­mació a l'estat de con­ser­vació del jaci­ment. En una segona fase, s'abor­den les pos­si­bles mesu­res de pro­tecció, entre les quals hi ha el tan­ca­ment amb rei­xes del recinte. Una mesura, però, que és pro­blemàtica en llocs d'alçada, que és on acos­tu­men a estar la majo­ria dels abrics rupes­tres de les mun­ta­nyes de Pra­des. D'altra banda, les rei­xes tam­poc garan­tei­xen la sal­va­guarda de l'art rupes­tre dels actes vandàlics. Els arqueòlegs i experts en art rupes­tre con­si­de­ren que l'agent més des­truc­tor d'aquest patri­moni és l'ésser humà. La seva pro­tecció, doncs, esdevé com­pli­cada, atès que la pre­ser­vació de les pin­tu­res rupes­tres no es pot fer fora del lloc on l'artista les va rea­lit­zar. Gemma Hernández rebutja de ple la pos­si­bi­li­tat que el tras­llat als museus de les pin­tu­res, tal com es va fer amb el romànic de la vall de Boí, sigui una solució per pre­ser­var-les: «Això és absurd. L'art rupes­tre no es pot trac­tar com si fos un qua­dre».

Escaladors: descobridors o destructors?

La dificultat dels accessos és una de les causes de la preservació dels abrics de l'art rupestre. Una dificultat, però, que en els últims anys es comença a superar per la massificació de la muntanya amb pràctiques com ara l'excursionisme i l'alpinisme, i el gran auge de l'escalada en totes les modalitats, especialment l'esportiva. Precisament a l'acció dels escaladors es deuen algunes de les últimes descobertes de pintures rupestres a les muntanyes de Prades (sobretot a les cingleres de Siurana) i a la serra de Montsant [vegeu plana següent], ja que la pràctica de l'escalada facilita l'accés a balmes i abrics.

Els arqueòlegs, tal com van fer abans ecologistes i naturalistes, han començat a alertar sobre les conseqüències nocives de l'ús de determinat material d'escalada a prop d'abrics de pintures rupestres, com l'ús dels claus i dels asseguraments. La cap del Servei d'Arqueologia Paleontologia de la Generalitat, Gemma Hernández, creu, però, que no es pot criminalitzar els escaladors: «Estem tractant amb ells les maneres de fer-los arribar la informació dels llocs on no és recomanable l'escalada. És evident que hi pot haver indrets on sigui incompatible amb la preservació de l'art rupestre». Les regulacions i les prohibicions han estat precisament un dels motius de la creació de la Xarxa d'Escaladors Catalans (Xesca), que vol agrupar el col·lectiu i esdevenir un interlocutor vàlid amb l'administració. Aquest paper era fins ara exclusiu de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

A Catalunya, s'ha regulat l'escalada per protegir valors naturals (sobretot la fauna i la flora) a llocs com el parcs naturals de les serres de Montserrat i de Montsant. Però, per raons estrictament arqueològiques, només se n'ha restringit la pràctica a la cova gran de Santa Linya, a la comarca de la Noguera, on fa quatre anys va esclatar un conflicte entre els arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona que hi feien una intervenció i els escaladors. La Direcció General del Patrimoni Cultural i la FEEC van acordar llavors una regulació per fer compatibles les dues pràctiques a l'indret. Aquesta regulació, per exemple, ha fet que enguany s'hagi prohibit l'escalada esportiva a la cova, des del 18 de maig fins al 31 de agost, amb la finalitat que els arqueòlegs hi puguin treballar amb tranquil·litat. Una prohibició que la Xesca ha recomanat als escaladors que respectin. També l'any 2005, la FEEC i alguns col·lectius d'escaladors van protestar per la decisió de prohibir de manera preventiva l'escalada als afloraments granítics de la vall de Castellfollit, que està inclosa en el Paratge Natural d'Interès Nacional (PNIN) de Poblet. Finalment, les negociacions entre tots els afectats van permetre que l'any 2007 es promulgués una normativa que tornava a autoritzar l'escalada, però amb la restricció d'algunes pràctiques, com ara la d'obrir noves vies a les roques.

Cap d'aquestes restriccions que afecten l'escalada esportiva s'ha aplicat, de moment, a les muntanyes de Prades, per preservar l'important patrimoni d'art rupestre que té. Aquestes muntanyes, d'altra banda, fa anys que han de ser declarades oficialment parc natural.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.