Entre el jo i la col·lectivitat
Nit d'homenatge a Raimon al Palau de la Música en el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
“Recordo una foto de l'any 1962, a Castelló de la Plana, en què apareixen nou persones. Quatre ja són Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: Josep M. Espinàs, Joan Fuster, Joan Francesc Mira i jo mateix.” Així començava ahir el cantautor de Xàtiva el seu discurs d'agraïment, amb unes “paraules precipitades”. Segurament, les seves paraules precipitades són les millors, perquè eren contundents, honestes i tenien aquell punt de lirisme tan seu.
Òmnium Cultural va lliurar ahir el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al poeta, al contista, al músic, al narrador, al resistent. Un mag de les paraules que va alçar la veu tant o més que el que la censura franquista li volia permetre.
Amb un Palau de la Música ple a vessar, la cerimònia va repassar la figura i l'obra de Raimon a través de la poesia, la música i la dansa, amb la dolçor de la veu de Gemma Humet com a protagonista. La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, va recordar la immensa transcendència d'aquell Al vent, entonat com una “revelació de i per a les noves generacions que sortien a la plaça a proclamar la dignitat, la veritat i la bellesa contra un ordre injust que ens volia petits, esporuguits, dòcils i amargats” .
El crit rebel de Raimon va aconseguir alimentar les inquietuds de tota una generació farta de la submissió al règim, farta de les llibertats segades en nom d'una pau fantasma. Raimon ja ho deia: “De vegades la pau fa gust de mort.” Era el començament d'una carrera artística dilatada i fructífera que l'ha portat a escenaris de tot el món. “Sense deslligar-me del País Valencià, m'he arrelat molt a Barcelona, a Catalunya, a les Illes, a tots els territoris de parla catalana, també on es parla el lapao", explicava, divertit. Després de cinquanta anys, encara se sorprèn que la seva “petita obra” agradi a tanta gent.
Raimon va compartir ahir amb el públic una pugna interior: “No sento que sóc dels meus quan els meus volen que jo sigui com ells voldrien i no com ells saben que sóc”, explicava, sincer. El valencià va dedicar el premi a tots els que van lluitar per defensar la cultura en llengua catalana. Serrat, Guillermina Motta, Llach, M. del Mar Bonet, Pau Riba, Sisa. “Catalunya té una riquesa poeticomusical comparable a la de qualsevol país amb estat propi.” Els segadors, interpretat per la Coral Sant Jordi i amb el Palau de la Música dempeus, van tancar la cerimònia. A la graderia, una estelada.