Ressorgir

A vegades, anant pel camp –també per descampats propers o separats de les ciutats– se'ns presenta a la mirada una vella soca d'arbre, encara arrelada, però malmesa arreu, nafrada pels cops, passions i mofes escripturats i per talls feridors maldestres; també això pot succeir amb algun vestigi de construcció pètria o terrosa ruïnosa (arqueòlegs i antropòlegs ho saben a bastament), en el qual un tros de pedra, un amorf bloc de compacte –però també pot ser la deixalla d'una petita resta del que els gaudinians en deien trencadís– ens al·ludeix i ens diu que allò és obra humana i no capritx de la natura.

Aparentment, el temps ha pogut derrotar aquells, ara, vestigis; molts passants s'han vist amb cor de aniquilar-los i fer-los desaparèixer, han intentat reduir-ho tot a unes simples runes amorfes.

Però el temps implacable passa i d'aquella soca, gràcies a un llamp regenerador que s'hi ha enquistat i l'ha esberlat una mica més encara, de sobte, només amb quatre gotes de graciosa rosada i la llum del dia que torna a fer respirar les coses, n'ha aparegut un brot, un plançó, que amb vigoria ha replantejat de nou la realitat, l'existència i l'essència del perquè d'aquella presència –com ho són els blocs petris mig o mal conformats, el fragment de conglomerat o la llenca de trencadís ceràmic encara present pel terra indefinit.

I aleshores resulta que aquella soca-rel és el tremp ufanós de l'arbre ressorgit, la manera de ser del mode natural català d'existir. On hi ha força creativa, el brot es fa sempre palès. Per ara, això és Catalunya.