No vull ser enganyat per ningú

Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) es declara fill del Maig del 68 i, com a tal, hereu d'una tradició cultural i vitalista que ha marcat definitivament tota una generació. Vallbona afirma: “Per als fills d'un temps, França i París sempre han estat més que un país i la seva cultura.” I s'hi ratifica manifestant que d'aquell territori mític “vam aprendre la llibertat, la poesia, la música, l'art, i fins i tot la teoria del sexe que aquí ens era vetada”. Rafael Vallbona ha aconseguit amb aquest treball de memòria apropar-nos les dèries i els fracassos d'una determinada generació de catalans que van créixer en la Transició i van veure com tots els ideals eren traïts.

De contents a enganyats. Ara que tenim cinquanta anys està a mig camí de l'autobiografia, la crònica sentimental i la crítica sociopolítica. L'autor aboca una sincera confessió sobre el seu camí humà i la seva professió d'escriptor i periodista. I ho fa amb una traçada transversal en què no es deixa gairebé res pel camí. La seva crònica és la dels desenganys culturals i polítics que desemboquen directament al cul-de-sac dels nostres dies. Les seves raons generacionals són les raons de la majoria de les persones que passen dels cinquanta. L'autor ho sap descriure molt bé, són raons viscudes i compartides que coincideixen amb les de molta gent.

Vallbona fa balanç d'un temps que va ser esperançat i que va engrescar uns joves que pretenien construir un nou país, modern, culte, lliure i just. Però el pas del temps ha demostrat que aquella esperança només era un miratge que la realitat d'avui ha tornat bescanviada de frustració. El testimoni de Vallbona, més que unes memòries, és un cant generacional. Testimoni d'un temps de crisi marcat per l'atur, la corrupció i l'ascensió dels cretins al poder.

L'autor va afegint, capítol rere capítol, records d'infantesa, d'adolescència, de joventut i de maduresa. D'una manera natural i concisa accedeix a l'educació sentimental que, en gran part, és la mateixa de tota una generació. Finalment deixa constància de l'impuls crític amb els polítics que ens governen i lideren el procés cap a l'Arcàdia feliç: “Dir ara alegrement que els problemes de justícia social, falta de treball i desmantellament de l'estat del benestar es resoldran amb la independència és enganyar el ciutadà. Ara bé, pot passar que molta gent prefereixi ser enganyada pels de casa que no pas per forasters. Ho entenc, però no ho comparteixo. Jo no vull ser enganyat per ningú.”