La metàfora del piano

En un dels poemes d'aquest nou llibre de Víctor Obiols (que en té tants, de poemes, com dies té el mes de juny més un), en concret, el corresponent al dia 18, hi llegim: “I esperem el transportista de pianos, / imatge de la il·lusió pura: portar / pianos d'un lloc a l'altre– (metàfora)”. Metàfora és una paraula grega que significa “trasllat”, i precisament per això no és estrany de veure, en alguna ciutat del país d'Homer, camions de mudances que duen aquest nom estampat a la caixa (acompanyant el cognom del propietari de l'empresa o la marca d'aquesta).

D'un juny dur és un llibre plantejat com un dietari poètic, un dietari desconcertant i enlluernador, al·lucinat i bell, en què sovint el so crea el sentit, i l'aplec sorprenent de dues o més paraules produeix una música atzarosa, com la d'un transportista de pianos que, en lloc d'estar conduint, toqués l'instrument mentre es desplaça en el camió. La poesia d'Obiols és perspicaçment combinatòria, i ens revela, per mitjà d'un llenguatge dut al límit, a voltes excessivament carregat, allò que la realitat ens vela. I, així, “el que tens a dir” i “el que tens a dins” es confonen; o, en una escena sobre el surfisme vital, el poeta s'empesca (o pesca) dues felices expressions, “fòrum íntim” i “àlgid mar”, per referir-se a tot allò que hem anat perdent vivint i estimant: “Provisòriament ens sentírem / això, aixoplugats, / de variegades nimfes burgesament firats / –l'escalfor de la recerca–, / i, de sobte, una ventada / nus i risibles ens deixa / enllà del fòrum íntim. / No va ni ve ni fuig. / És líquida estultícia / que ens impregna, que ens fa molls, / i xops d'àlgid amar”. (Aquest “àlgid amar” em recorda la mar d'amor en què Vinyoli, evocant Llull, feia naufragar el jo líric. També em semblen una picada d'ullet al barceloní aquests altres versos: “Vés fent prou encenalls, / filats de mots, / que cremen bé / i fan festa d'espurnes guaridores”.)

“El llibre és cursiu i variat –explica Pere Gimferrer en el pròleg–, tot bellugadís entre dos pols: l'espurneig del mot i l'opac líric.” Obiols hi practica tota mena de metres, hi combina tota llei d'estrofes. Certament, l'espurneig del mot fa la rateta, aquí i allà, al lector, i, a vegades, la brillantor de la dicció abona l'opac líric. Però és que aquest no és llibre que es pugui llegir amb les mateixes clàusules d'interpretació que faríem servir en llegir Comadira o Piera, per citar dos noms remarcables. En demana unes altres.

El juny líric d'Obiols actua per acumulació de referents, i el relat que va conformant no és aliè a la ironia (tan escassa, en general, en la poesia catalana contemporània): “S'ha deixatat el centre turgent / en microscòpiques miríades aspergides / en dispersió estratosfèrica. / –No pot dir-se d'altra manera.” Precisament, em sembla que una de les lliçons de l'obra és que tot, absolutament tot, pot dir-se sempre d'una altra manera. En el poema inicial, una delicada cançó de desamor en tres estrofes –cada una de les quals encapçalada pel vers “Ferida que no tanca”–, l'autor hi esquitlla una veritat fonda: “Qui estima no pensa / què vol dir aquest mot.” A Desigs fractals, proposa: “No hi ha / més gaudi ardent que aquest aiguat tan cru d'accent, / la dringadera espessa de gotes desembrals / que ens convida ja al recer, l'úter dolçàs i aquilotat”. Darrere les seves màscares vàries, la poesia de Víctor Obiols amaga autèntiques fiblades: celebra la vida, registra la lenta despossessió dels dies i, com la lluna d'un dels poemes, “fa collita de fantasies mortes”.