El camí cap al negre

“T'has vist mai al camí que porta al negre, al dubte inconscient que tot es pot perdre?”, canten Kitsch a la Cova en una de les seves noves cançons, La química funciona. I és cert, la química funciona: el nou grup sorgit de la fusió de Kitsch i Món a la Cova va debutar dissabte a l'auditori de l'Ateneu de Banyoles, dins l'onzè festival (A)phònica, amb un concert impecable en la seva foscor, en aquest camí que porta al negre, sota la imatge d'un gran rat-penat que presidia l'escenari. Era el Dia de la Música i, com va recordar Lluís Costabella ja en els bisos per presentar una emotiva relectura de Sunday morning de The Velvet Underground, era també Sant Lluís, el dia del seu sant i el de sant Lou Reed, “l'home sense el qual probablement no seríem aquí, almenys nosaltres”.

Havíem arribat a l'auditori –ple de seguidors fidels, uns quants d'uniformats amb la icònica samarreta del grup– amb el temps just i els ànims ja una mica enfosquits després d'haver vist a la Factoria d'Arts Escèniques Llibert, l'èxit de Gemma Brió com a autora i coprotagonista amb Tàtels Pérez i la cantant Mürfila –excel·lent en el seu paper de cor grec unipersonal amb guitarra elèctrica–, que planteja el dilema moral d'una mare davant la paràlisi cerebral del seu fill nounat. El tema no és per saltar d'alegria, però les tres actrius aconsegueixen transmetre una allau de sensacions, amb gotes d'humor negre, una posada en escena realment imaginativa i un gran protagonisme de la música.

Així que aquells que veníem de veure Llibert per entrar en el món tenebrós de Kitsch a la Cova vam gaudir d'una espècie de programa doble dur i intens com la vida. Tot i el seu gust pel negre, Kitsch mai no ha estat un grup ortodoxament sinistre en les seves gairebé tres dècades d'existència, però el post-punk més gòtic i fosc dels anys vuitanta es troba en l'ADN de la banda de Costabella i Joan Pairó. En el cas de Casual, l'antiga banda de Món a la Cova, la connexió amb aquella escena –força infravalorada, tot s'ha de dir– és encara més evident.

La fórmula de Kitsch a la Cova es compon de cançons de Kitsch –Hora fosca, El titella, Abús, Art de trair–, temes de Casual i de Món a la Cova –La nova medicina, Gris, Pàtria blues– i algunes peces noves que ja han nascut en el context del nou grup, Kitsch a la Cova, com l'esmentada La química funciona, Astènia d'abril, Traspàs i Rosa rosari, amb un concepte plenament conseqüent amb el passat dels seus autors. En alguns temes queda relegada la visió més rockera de Kitsch per donar pas a atmosferes denses, i melodies afilades amb puntejos de guitarra i una àmplia gamma de sons pregravats. En altres cançons la bateria no hi és present físicament però sí sonorament i el grup puja en decibels i intensitat, no tan lluny de Kitsch quan és fora de la cova. La imponent versió de She's in parties de Bauhaus, amb Món a la Cova transmutat en Peter Murphy, va ser un altre regal en una gran nit d'estrena, després de la qual encara hi va haver temps per anar a l'escenari de La Muralla a veure els banyolins Morgat Morgat, amb tres guitarres i un directe poderós –atents al seu imminent disc de debut, produït per Miqui Puig– i el valor segur que sempre és Sanjosex.