proses
Raül Hernàndez
Sobre una fama antiga dels valencians
Permeteu-me, doncs, que comence explicant per als lectors –pocs, espere– que no n'hagen tingut mai cap entre mans què és un llibret de falla. Diu que fou Josep Bernat i Baldoví, el patriarca més il·lustre de les lletres valencianes (entre d'altres motius, perquè els seus versos han superat en fortuna literària, com superaven en vivacitat i autenticitat, totes les rimetes patriòtiques dels renaixenços) qui s'inventà el llibret de falla mentre col·laborava amb la comissió del Tros-alt, avui Tossal, de la ciutat de València. La invenció de don Josep donà naixença a una estirp feliç i pròspera de literatura satírica al voltant de la festa, que a més dels llibrets esmentats tingué extensions en revistes com La Traca (expansió sentimental breu: la gent gran dels pobles encara en recorda els acudits i les il·lustracions, d'un anticlericalisme ferotge i d'una procacitat saníssima).
No em cal dir com el franquisme tallà de soca-rel aquesta tradició, a còpia de purgues i fins i tot d'escamots d'afusellament, alhora que engiponava la trista, bruta, dissortada festa oficial i llepona de què avui alguns encara s'enorgulleixen com si fos una herència immemorial. Però, com passava amb aquell llogarret de la Gàl·lia, no tota València ha estat conquistada. Hi ha resistents. Hi ha el personal de l'Associació d'Estudis Fallers al capdavant de la teoria i de la memòria; i hi ha comissions indomables a peu d'obra: sense sortir de la ciutat mateixa, trobareu veteranes com Arrancapins o la impagable Na Jordana, i jovencelles esponeroses com Mossén Sorell-Corona.
Si, essent catalans estrictes, teniu la sort de poder visitar la capital valenciana per sant Josep i teniu bons amics que us hi guien, de segur que tindreu, bo i visitant les citades i unes quantes més, una sorpresa ben agradable. No només rescaten la festa i els monuments amb enginy i atreviment conceptual: també en rescaten els textos, i els salven d'ésser quatre versos mal tallats en un patois infecte, envoltats per moltes fotos de senyoretes albardades, salutacions formulàries de les autoritats i catàlegs d'anunciants locals.
Resistents contra la coentor
Fora de València, hi ha unes quantes ciutats mitjanes, com Gandia, on també hi trobareu resistents contra la coentor. La falla Sagrada Família-Corea n'és una de les més il·lustres. Ells són els responsables últims d'un terratrèmol fester i mediàtic que ha recorregut el País Valencià –àdhuc ocupant portades dels diaris generalistes– sota l'espècie d'un bell llibret. Al seu servei, el poeta Lluís Roda ha reunit gairebé tot l'equip titular de la literatura valenciana actual, amb il·lustres reforços principatins i insulars. Els fallers, a més, hi han posat la carn, gens tímida, de les espectaculars fotografies de Javier Alborch que acompanyen l'escrit. Tan bé ha quedat tot, que el producte va acabar ultrapassant el format efímer del llibret per a esdevenir un àlbum literari que qualsevol lector curiós pot consumir de grat.
Sexduïts i sexduïdes, amb tot, és un aplec irregular. No tant per les diferències en la qualitat literària de les aportacions –que també n'hi ha, cal ser honestos– sinó sobretot perquè la llibertat atorgada als col·laboradors és causa d'una diversitat de perspectives en l'aproximació estètica a la seducció i el sexe. Podeu empassar-vos-el d'una tirada, com si fos el menú de degustació d'algun restaurant d'autor. I també podeu fer-ne el tast a trossets, triant ara ací i ara allà: per exemple, començant amb la incitació gustosa i sensual d'Isabel Garcia-Canet, continuant amb l'humor de vegades bernatibaldovinià i de vegades quasi britànic de Francesc Bononad, Núria Cadenes, Eduard Ramírez o el mateix Lluís Roda, i deixant per a les postres les inopinades cobles retrogradades de Pau Sif.
Sia com vulla, aquest recull em sembla alguna cosa més que un divertimento o la sorpresa literària de la temporada. Que algú sia capaç de fer una proposta tan estranya com aquesta, des de la base i alhora tan assequible per a un públic culte i sense manies ni dèries poètiques, és una esperança. Potser aquests textos, que com les fotografies es mouen entre l'avantguarda i la millor herència barroca, siguen també un camí o un exemple moral per al conjunt de la literatura catalana. Des d'aquesta Barcelona que de vegades sembla superpoblada de poseurs i estupendos, i des d'aquests Països Catalans tan afeccionats al dolor de país, un troba sovint a faltar les alegries de la fava. I les altres. Comptat i debatut, ja ho sabien totes les àvies valencianes: “El pecat de gola, Déu el perdona; i dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu.” Doncs això: més pecat i menys transcendència.