Hiats traïdors

En català hi ha algu­nes com­bi­na­ci­ons de vocals en con­tacte que ens fan ballar el cap quan inten­tem par­lar amb pul­cri­tud. La més cone­guda és la que afecta parau­les com gràcia i acció. Fabra va escriure aviat farà cent anys que la pro­nun­ci­ació mono­sil·làbica de les dues vocals con­tigües és tole­ra­ble, “però en poe­sia con­vin­dria d'adop­tar exclu­si­va­ment la pro­nun­ci­ació disil·làbica” (grà-ci-a i a ac-ci-ó). L'Ins­ti­tut accepta les pronúncies amb dif­tong (grà-cia i a ac-ció), “encara que convé man­te­nir el hiat en els regis­tres més for­mals i en la ver­si­fi­cació”. A mi em sem­bla que la pro­nun­ci­ació amb dif­tong hau­ria de con­si­de­rar-se pròpia del regis­tre for­mal, seguint la rea­lit­zació més estesa en àmbits d'ús for­mals.

Un altre cas sem­blant és la pro­nun­ci­ació de u seguida d'una altra vocal: assí-du-es, con-tí-nu-a, en la ver­si­fi­cació. Però el dif­tong és habi­tual en els grups àtons finals, “sobre­tot en mots que tenen més de tres síl·labes”, també en àmbits d'ús for­mals. ¿No hau­rien d'accep­tar-se nor­ma­ti­va­ment les pro­nun­ci­a­ci­ons assí-dues i con-tí-nua en el regis­tre for­mal?

Tenim també parau­les com trair i traïció (o veí i veïnat). Es diuen amb hiat, sens dubte, quan la i ocupa la síl·laba tònica: tra-ir, ve-í. Tan­ma­teix, no veig clar que la dièresi ens obli­gui a fer hiat, for­mal­ment, quan la i ocupa la síl·laba àtona, és a dir, quan espontània­ment diem veï-nat. És ben cert que, a més a més, la dièresi a vega­des és absent; i mal­grat tot el hiat és forçat. Sen­tiu un con­fe­ren­ci­ant de cate­go­ria, un ora­dor, un savi, un polític al Par­la­ment i fixeu-vos en la manera de dir con­train­di­car o rein­te­grar. Si no emfa­sitza aquests mots, si no parla espe­ci­al­ment a poc a poc, sen­ti­reu con-train-di-car i rein-te-grar.

Hi ha, final­ment, una dièresi amb intenció desam­bi­gua­dora que gràfica­ment és claríssima però que oral­ment no ho és tant. Sobre el paper, pot ser que algú cai­gui perquè uns gos­sos l'hagin acui­tat (lle­giu-hi a-cui-tat) men­tre que una música estri­dent pot moles­tar per l'acuïtat del so (pot­ser hi hauríeu de lle­gir a-cu-ï-tat). En aquest cas, a diferència del veïnat d'abans, podria reco­ma­nar-se el hiat per desam­bi­guar.