cultura

Crònica

música

Un ser extremadament sensible

Albert Pla sembla totalment recuperat de l'infart que va patir només començar l'any. Té bon aspecte, o almenys el que ha tingut sempre; fuma menys, o almenys això diu, i el millor símptoma és que segueix traient verí musical de dins del seu cos inconformista amb tot i tothom. Divendres, a Caldes d'Estrac, va oferir un d'aquells concerts tocats per una vareta màgica que deixen una petja profunda a l'escenari, el preciós Parc de Can Muntanyà amb els seus fantasmagòrics xiprers, i sobretot al públic, entregat des del minut u a l'enfant terrible de la cançó d'autor. Convidat pel festival Poesia i + de la Fundació Palau, Pla, incisiu poeta d'un temps extraviat per la vulgaritat, va alliberar el seu personatge iconoclasta de doble cara, a voltes tendre i a voltes irat, vulnerable i incendiari, en una posada en escena que invocava la nuesa dels seus orígens: només ell –malforjat dins d'una túnica que fa l'efecte d'un sac de patates–, la seva guitarra i una butaca atrotinada.

No va necessitar res més per menjar-se la nit, càlida, com poques d'aquest estrany estiu. És clar que Pla no és el mateix que el dels anys vuitanta. La seva ingenuïtat maliciosa ha anat agafant musculatura teatral. I divendres, a Caldetes, l'espectacle dramatitzat li va sortir rodó. Va poar del seu repertori històric, i inclús prehistòric, i va connectar amb l'ànima poètica del festival aliat amb els seus poetes maleïts de capçalera: Pepe Sales, que enguany en fa vint que va morir de sida, i el tremendista José María Fonollosa. Tots els temes que va interpretar –cantant i parlant– es van impregnar d'una sonoritat especial, però això va ser més mèrit del marc del concert, un jardí que mira més al cel que a la terra i que dóna la mateixa potència de veu al músic que a les granotes que poblen el seu bell estany. Poesia pura.

La sessió va ser curta i, el pitjor, es va fer curta, però el públic va quedar enlluernat i va marxar del tot satisfet cap a casa. Llàstima que als concerts de Pla hi hagi encara massa despistat que es pensa que va a veure l'actuació d'un pallasso. Algunes de les riallades –n'hi ha d'inevitables, només faltaria!– espatllen l'atmosfera que embolcalla un geni que, per sobre de tot, és un ser extremadament sensible.

El Poesia i + ha començat carregat de sentits i amb molta fondària crítica, irreverent i emocional. Paco Ibáñez el va inaugurar dijous amb un esperit combatiu i líric que es mantindrà durant tota aquesta setmana, fins diumenge, el dia de la clausura. En una època de tant festival amanerat, el de la Fundació Palau és un dels més viscerals i autèntics del panorama estiuenc català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.