La modernitat del cinema mut

Al principi, ningú no coneixia el nom dels actors i actrius que veien a la pantalla. El prestigi se l'emportaven a l'escena teatral. Fins que al 1910 el nom de Florence Lawrence va aparèixer als diaris i es va convertir d'un dia per l'altre en la primera star de Hollywood. A partir d'aquí els productors van veure-hi el filó i van començar a fer rutllar la maquinària inventant-se biografies espectaculars de les noves estrelles. Així van sorgir mites eròtics com Theda Bara o la núvia d'Amèrica, Mary Pickford.

Els còmics van gaudir de molta popularitat perquè la gent hi exorcitzava la seva por envers la degradació física o moral. Actrius com Mabel Normand van triomfar gràcies a la seva versatilitat. Actors com Buster Keaton van fer de la inexpressió un art i altres, com Charles Chaplin, van evolucionar tant que fins i tot en l'era del sonor van desenvolupar les possibilitats creatives del silenci.

Hollywood es va adonar que els arquetips extrems cansaven el públic. Per això es van introduir els matisos per fer més complexos i interessants els personatges. I és així com a inicis dels anys vint el públic es preguntava si Greta Garbo o Norma Shearer eren bones o dolentes. Lon Chaney va ser la versió masculina d'aquesta ambivalència, i potenciava aquest efecte ocultant el rostre amb impressionants disfresses o màscares. L'enèrgica Clara Bow va transformar el magnetisme sexual de manera lúdica i innocent.

Les dones van monopolitzar el gènere d'acció a la primera dècada. Pearl White, Ruth Roland o Helen Holmes van ser heroïnes dels primers grans serials d'acció. L'atlètic Douglas Fairbanks va fer-se lloc entre les estrelles de Hollywood combatent les noves pors del segle XX, tant, que a vegades no tenia ni temps per a l'amor. En canvi els galants John Gilbert, Ramón Novarro o John Barrymore van fer de l'aventura una gran seducció.

El llenguatge de la mímica, del moviment i dels gestos es va convertir en la correspondència visual directa de l'ànima feta forma. David W. Griffith havia recomanat a Lilian Gish que estudiés els animals petits, sobretot els ocellets, per copiar les mínimes reaccions que un cos diminut pot generar davant la por, la gana o el benestar. L'actriu, una de les més grans de tots els temps, no es cansava d'assajar. Tant, que fins i tot King Vidor en el rodatge d'una escena de La Bohème (1926) va veure com deixava de respirar i va témer que s'hagués ficat massa en el paper. Gish no va morir fins als 99 anys.

El vouyerisme està arrelat al mateix fet de presenciar cinema. Els espectadors es delien per presenciar els exercicis amorosos que les estrelles projectaven i per això l'erotisme (Eros) formava part del seu decorat de la pantalla. Era tanta la sofisticació de Gloria Swanson que amb la mirada seduïa. Paral·lelament, la vida privada dels actors es va fer pública en forma d'escàndols espectaculars i tragèdies, com la que va envoltar la mort de Rodolfo Valentino.