Sintonia emocional

Cada cop sem­bla més llu­nyana, però hi va haver una època, efímera però inci­siva, en què el rock va ser un batec més que sig­ni­fi­ca­tiu als clubs de Bar­ce­lona. Pro­vi­nents de ban­des insígnia d'aquell moment d'ara fa deu anys –Àlex Vivero era el gui­tar­rista de Sol Lagarto i Andreu Cunill, el de The Fre­ew­he­e­lin' Tor­na­dos– ens arri­ben San­tos, un grup en què també hi mili­ten el tàndem defi­ni­tiu de la pro­ducció musi­cal dels últims anys a Cata­lu­nya –Flo­renci Fer­rer, als teclats, i San­tos Ber­ro­cal, a la bate­ria– i que avui, al Fes­ti­val Cruïlla (18:30 h), pre­sen­tarà el seu pri­mer disc, Home­naje, així com cançons que han de for­mar part de la segona entrega, que començaran a gra­var a la tar­dor. “Tots nosal­tres ja hem par­ti­ci­pat en el gran circ del rock & roll, amb moments de més o, sobre­tot, menys èxit, de manera que ara ens venia de gust fer una banda d'amics amb ganes de dis­fru­tar de l'experiència i com­par­tir el procés de cre­ació d'un disc, sense egos i sense cap­fi­car-nos tam­poc en què fer i què no fer”, revela Cunill, que recent­ment ha tor­nar a dei­xar constància del seu apas­si­o­na­ment musi­cal en el lli­bre Espíritus en la oscu­ri­dad, una enci­clopèdia sobre el soul edi­tada per 66rpm. “Si ja no dis­fru­tem, o si les coses es comen­cen a posar fei­xu­gues –pros­se­gueix–, San­tos se n'ani­ran de la mateixa manera que han vin­gut.”

Els orígens del grup, és clar, van ser espon­ta­nis. “Mai no he gra­vat amb ningú que no fos en San­tos”, recorda Cunill. “I com­par­tir amb ell un grup era una cosa que tenia unes ganes hor­ri­bles de fer. Vam cri­dar el Baby [Àlex Vivero] i tot ple­gat va començar a aga­far forma. Tots apor­tem la nos­tra pròpia visió, tenim molts clars els rols de cadascú, no exis­teix allò tan rock i tan empi­pa­dor que són els egos i, tot i que estilísti­ca­ment no som iguals, emo­ci­o­nal­ment ens sen­tim molt a prop. Jo vaig acon­se­guir que gent del grup que mai no havia escol­tat Gra­te­ful Dead ho comencés a fer i altres van acon­se­guir que jo toqués una cançó de Ser­rat, la qual cosa no m'hau­ria ima­gi­nat mai.”

San­tos han plas­mat la seva intenció de sonar “forts, amb punch, però també amb elegància” en un disc que es va cons­truir amb “cançons here­ves d'altres pro­jec­tes” i que van aca­bar impreg­na­des del so del grup. “L'home­natge al qual fem referència és a nosal­tres matei­xos”, con­fessa Cunill. “Som amics i ens ho pas­sem molt bé, però no ha estat fàcil. Hi ha hagut sepa­ra­ci­ons i morts de fami­li­ars pel mig i San­tos ha aca­bat sent el resul­tat d'un esforç molt impor­tant.”