El temps, la terra i Einaudi

No tothom es deixa captivar per la màgia d'Einaudi. La seva impol·luta execució sovint s'ha atribuït a una buidor creadora, com si perfecció i creativitat no poguessin anar plegades. Però potser tenia un altre repte. Format a Milà sota la direcció del compositor Luciano Berio, és l'hereu contemporani de la delicadesa natural d'Albinoni i del minimalisme de Steve Reich. Einaudi ha estat capaç de traslladar l'essència del piano clàssic a una esfera d'avantguarda que connecta amb el jazz, el rock i l'electrònica sense perdre el seu lirisme. Concertista d'èxit, ha deixat la seva empremta en grans pel·lícules, com ara This is England i Intocable. Semblava que amb el concert al Royal Albert Hall l'any 2013 ho havíem vist tot, però, divendres, el Grec es va convertir en un escenari a mida per a Einaudi. Va interpretar peces del seu darrer àlbum, In a time lapse, acompanyat d'una secció de corda, tot un eixam d'efectes digitals i la silueta de dos percussionistes reflectida a les roques escarpades de Montjuïc. Les seves composicions ancestrals evoquen el sentit més primitiu del temps, els sons de la selva, l'ondulació marina i un magnetisme terrenal. Un repertori per satisfer el públic, deixar-lo respirar i portar-lo fins a un límit que, per uns instants, recordava el dolorós Michael Nyman amb la cinematografia de Vertov al Palau de la Música, el 2012. Però no. Davant d'un Grec de lluna plena, el talent d'Einaudi bategava fort. Va córrer com un guepard elegant amb l'excel·lència de Walk i va estirar els minuts per bressolar al piano Nuvole Bianche. Sense alè, pell eriçada. A la mitjanit, Einaudi s'acomiadava –Ciao Barcelona!– amb tot el públic que omplia el Grec dempeus.