El pop és això

Com Andy Warhol, el gran mèrit de Pet Shop Boys és haver creat art en majúscules reciclant material aparentment insubstancial de la cultura de masses: en paral·lel a les llaunes de sopa del primer, l'italo-disco i altres expressions del pop ballable de consum ràpid que Neil Tennant i Chris Lowe fa més de trenta anys que manipulen amb intel·ligència i bon gust, per crear autèntiques meravelles amb segell propi. En aquest context postindustrial, l'autoria té un pes relatiu: per això Pet Shop Boys van acabar el seu concert de diumenge a Cap Roig amb les versions d'Always on my mind (Elvis) i –ja en els bisos– Go West (Village People), culminant la final Vocal, amb una citació de l'apoteòsica It's alright, relectura lliure d'un obscur tema house que Tennant i Lowe van adaptar per llançar un missatge d'esperança en un món advers: “Espero que tot vagi bé, perquè la música sonarà per sempre.”

Aquest va ser el punt i final d'un concert no gaire llarg –una hora i mitja justa, 22 cançons, algunes molt ben fusionades, com ara les lúbriques I get excited i Rent–, però amb una estructura perfecta en quatre parts, amb canvis de concepte i de barrets, i un plantejament musical i escènic brillant que ja ha convertit la visita del duet en un dels millors espectacles d'aquest estiu.

Amb el suport de dos ballarins capaços de fer qualsevol cosa, des de dansar com animals de grans banyes fins a botar com figures amorfes i peludes, Lowe es va mantenir hieràtic com sempre darrere les seves màquines, i Tennant va cantar amb elegància british èxits que van fer aixecar el públic com Suburbia, West End Girls i It's a sin, entre grans pantalles i divertits ginys tecnològics, amb el punt exacte d'ironia i sofisticació per a tots els públics.