Noves òptiques del foc

El sol s'ha ama­gat fa estona. La colla de dia­bles ho té tot a punt. El carro és ple de mate­rial pirotècnic. Les bèsties estan pre­pa­ra­des. Un coet. La gen­tada comença a acos­tar-se, les car­re­ti­lles estan col·loca­des. Un altre coet. Els cre­ma­dors ja s'aple­guen al cen­tre de la plaça. Unei­xen les for­ques, s'hi res­pira emoció. I un ter­cer coet. El bufa­dor de foc encén les car­re­ti­lles i el cor­re­foc comença amb força. “El moment de l'encesa és bru­tal.” El fotògraf Quim Das­quens és ben a prop, aga­fant amb força la seva càmera. Sap que, pro­ba­ble­ment, haurà de can­viar el fil­tre que pro­te­geix l'objec­tiu fins a tres vega­des, perquè la calor sem­pre el crema. Però no li importa: “M'agrada estar sota el foc, el lluïment de l'espec­ta­cle, cap­tar les expres­si­ons dels dia­bles.”

Fa més de vint-i-cinc anys que segueix els balls de dia­bles arreu de Cata-lunya i ha après a moure-s'hi, a conèixer com fun­ci­o­nen, a inter­pre­tar d'una manera molt per­so­nal una tra­dició cen­tenària pre­sent a totes les comar­ques. “Amb els anys aprens que cada com­po­sició pirotècnica té el seu so, una llum pecu­liar, i una manera d'encen­dre's dife­rent.” Das­quens, dis­se­nya­dor gràfic i fotògraf, ha dedi­cat gran part de la seva tra­jectòria a la foto­gra­fia de natura i de viat­ges i, espe­ci­al­ment, a foto­gra­fiar actes en què el foc té el paper pro­ta­go­nista.

Aquest mes d'agost par­ti­cipa en la Bien­nal de Foto­gra­fia d'Olot amb una mos­tra de 15 imat­ges que es podran veure fins al dia 30 a l'Ofi­cina de Turisme (d'11 h a 14 h i de 17 h a
20 h). For­mar part d'un cor­re­foc és una aven­tura i també té els seus ris­cos, però el fotògraf, ja des que hi anava amb els rodets, sap com “s'ha d'evo­lu­ci­o­nar amb l'espec­ta­cle, fer-lo lluir i no entor­pir-lo”. Les seves foto­gra­fies donen una visió inte­rior dels cor­re­focs a través del movi­ment. “És útil saber dis­tin­gir la car­re­ti­lla, el titani, el patum, el francès o el que han bate­jat fa poc com a escaldàrium, que fa com uns llan­ti­ons, així sé quins efec­tes faran en la imatge i quina inten­si­tat de llum donen”, explica. Com ell, altres fotògrafs s'han apas­si­o­nat pel món del foc i recor­ren la geo­gra­fia cata­lana moguts per una passió difícil d'expli­car, com és el cas de Jordi San­ta­cana, Marta Mateu, Assensi Méndez i Ani­bal Trejo, entre d'altres.

Cor­re­focs sin­gu­lars

Els cor­re­focs no es poden defi­nir d'una mateixa manera, ja que cada poble o ciu­tat té arre­lats cos­tums que en fan espec­ta­cles pecu­li­ars, d'acord amb la pròpia història i les idees de les colles que hi par­ti­ci­pen. Das­quens parla amb orgull de l'Escaldàrium, la festa del foc i l'aigua de Cal­des de Mont­bui, casa seva, que ja ha com­plert 20 anys: “El foc i l'aigua són pro­ta­go­nis­tes a parts iguals, ser­veix per expli­car l'ori­gen de les aigües ter­mals, hi ha música com­posta expres­sa­ment per Ramón Solé i tocada en directe.”

La festa és un refe­rent de la cul­tura del poble i alhora s'ha con­ver­tit en un ele­ment dina­mit­za­dor de la vida local; un cap de set­mana ple d'acti­vi­tats, a final de juny, com ara tallers infan­tils, xer­ra­des sobre cul­tura popu­lar i música a la fresca. Pot­ser el cor­re­foc més cone­gut arreu del país és l'Aque­larre de Cer­vera, que enguany se cele­bra els dies 29, 30 i 31 d'agost. Una festa de tot tipus de brui­xes, dia­bles i dimo­nis, i per­so­nat­ges fantàstics, lide­rats pel Mas­cle Cabró. Paral·lela­ment la ciu­tat es con­ver­teix en una tro­bada esotèrica a la Fira del Gran Boc, i també hi ha acti­vi­tats per als més menuts. “L'Aque­larre és un dels cor­re­focs més mul­ti­tu­di­na­ris, però hi ha colles d'arreu, sobre­tot les cen­tenàries, que ofe­rei­xen espec­ta­cles molt plàstics, com ara el de Sant Quintí de Medi­ona, on cre­men entre 300 i 400 car­re­ti­lles de cop!”, exclama Das­quens. A Tor­re­lles de Llo­bre­gat, per exem­ple, la tra­dició del foc està molt arre­lada, tot i que la colla de dia­bles és molt jove. Edgar Ramon, el cap de bèsties, explica que fan “pocs cor­re­focs però amb el for­mat tra­di­ci­o­nal”, en què es pot afe­gir qual­se­vol per­sona sem­pre que vagi ben equi­pada. “Ens agrada més interac­tuar amb la gent que no pas que el cor­re­foc sem­bli una cer­ca­vila”, afe­geix.

És impos­si­ble triar-ne un: el cor­re­foc de Vila­nova i la Geltrú, el de Tar­rago-na, el de Bla­nes, el del Ven­drell... Des­ta­quen la Car­re­ti­llada de l'Arboç, l'Esca­pada a Negra Nit de les San­tes de Mataró i el cor­re­foc de Vila­franca del Penedès, el més antic del país. A Bar­ce­lona hi ha un cor­re­foc a Gràcia i també el de la Mercè. “Llàstima que la Via Laie­tana és massa ampla i perd l'encant dels llocs petits”, explica Das­quens.

L'atrac­tiu dels espec­ta­cles de foc i el seu valor dins l'ide­ari de cul­tura cata­lana fan que la tra­dició passi de pares a fills. Les colles es retro­a­li­men­ten a si matei­xes i últi­ma­ment estan gua­nyant més difusió com a objecte cre­a­tiu, sobre­tot a través de la foto­gra­fia, per això alguns muni­ci­pis pre­mien les millors imat­ges. L'efecte tec­nològic també s'ha notat en la difusió dels cor­re­focs: l'eti­queta #dia­bles a Ins­ta­gram no para de créixer, hi ha colles que ges­ti­o­nen els seus comp­tes pro­pis, com ara els dia­bles de Riu­doms i els de Sit­ges. Das­quens explica: “El món digi­tal ha demo­cra­tit­zat la foto­gra­fia i, fins i tot, hi ha bèsties de foc que por­ten càmeres Go Pro per fer-se sel­fies dins el cor­re­foc.”

Encara que s'han anat posant límits legals i més exigències de segu­re­tat a aquesta festa, la tra­dició con­ti­nua ben viva. La prova és que n'hi ha molts que la volen expli­car.