Poeta i empresari

Abans d'un dels dinars habi­tu­als que fèiem a la dècada dels vui­tanta o dels noranta, Jaume Vall­corba em va voler ense­nyar un fastuós Jaguar que s'aca­bava de com­prar. Em vaig que­dar tan fas­ci­nat que em va con­vi­dar a fer un tomb i ens vam enfi­lar fins a Vall­vi­drera. El cotxe era de col·lecció, però l'autèntic mira­cle és que el Jaume l'hagués acon­se­guit edi­tant lli­bres de poe­tes, de nar­ra­dors de con­tes i de filòlegs. Era la demos­tració, pot­ser insòlita, que la feina de qua­li­tat té futur. Durant anys vam par­lar d'aque­lla excursió en el cotxe. Pot­ser és una anècdota banal, però demos­tra que Vall­corba va saber con­ver­tir en negoci el que ningú con­si­de­rava com a tal: l'edició en català. Pen­sant en ell durant els dar­rers mesos a con­seqüència de la malal­tia que l'havia minat, em vaig pre­gun­tar quin havia estat el res­sort del seu èxit. He pas­sat tota la vida entre artis­tes i pro­fes­si­o­nals bri­llants que en el ves­sant econòmic han estat un des­as­tre: met­ges o edi­tors amb pro­jecte i conei­xe­ments que s'han esta­ve­llat en els lli­bres de comp­ta­bi­li­tat. Diria que Jaume Vall­corba va saber unir el talent i la sen­si­bi­li­tat del seu pare, el lingüista i eru­dit
Jaume Vall­corba Rocosa, amb l'habi­li­tat i coratge de la seva mare, pro­pietària de la sol­vent xarxa d'auto­bu­sos Plana, que opera, sobre­tot, pel sud del país. De tots dos va here­tar l'espe­rit que l'ha con­ver­tit en l'edi­tor clau de la nova lite­ra­tura cata­lana, no només dels cone­guts Quim Monzó, Sergi Pàmies, Fer­ran Tor­rent i Empar Moli­ner, sinó també dels Ramon Sol­sona, Pere Guixà, Fran­cesc Serés, Valentí Puig, Gabriel Galmés, Edu­ard Màrquez, Julià de Jòdar, Mercè Ibarz i una nòmina ina­ca­ba­ble, on podríem situar poe­tes com ara Ponç Pons, Fran­cesc Par­ce­ri­sas, Jordi Cor­nu­de­lla, Víctor Obi­ols, Jordi Larios i tota una plèiade de tra­duc­tors i savis, com ara Foix –a qui s'ha man­tin­gut fidel ree­di­tant-lo–, Eugeni d'Ors, Martí de Riquer, Antoni Vila­nova, l'ara­bista Joan Ver­net i molts altres que la meva memòria injusta oblida.

Els lli­bres blancs de Qua­derns Crema van tenir una ger­mana amb la ges­tació de Sir­mio, en cas­tellà, que no va fun­ci­o­nar, mal­grat haver publi­cat gent tan impor­tant com ara Julián Ayesta i J.M. Fono­llosa i els pri­mers lli­bres de Javier Cer­cas. L'aven­tura no va pros­pe­rar, però sí el segon intent, amb Acan­ti­lado, ara amb uns esti­lit­zats lli­bres negres, direc­ta­ment diri­gits a unes mino­ries, que són majo­ria arreu de tot el món hispànic. Del petit des­patx de Valls Taver­ner amb magat­zem, Vall­corba ha creat una petita edi­to­rial de ferro, amb un catàleg que enllu­erna, un somni que el poeta ha sabut con­ver­tir en rea­li­tat. És una injustícia per­dre gent de l'elegància i la cul­tura de Jaume Vall­corba, que era edi­tor fins i tot de Jordi Her­ralde.