biografia
jordi capdevila
La Barcelona alegre de fa cent anys
No és un desconegut, però sí un grandíssim creador musical que ha estat bastant oblidat els darrers temps. Es tracta de Joan Viladomat, l'home que fa un segle va aterrar al Paral·lel, i que té un “nas fi, salta al mig del sarau i posa en solfa el vici”. Ara, Jaume Collell, un altre nas fi, salta narrativament al mig del sarau que va fer embogir aquella Barcelona i posa en solfa tot el que va passar en la diversió musical i teatral alegre i disbauxada. El polifacètic actor, músic i periodista, manlleuenc com Viladomat, ha escrit un assaig rodó que captiva per la seva documentació, mestria narrativa, llengua adient i contingut desenfadat.
A El músic de l'americana vermella, Collell amplia la figura creativa de Viladomat fins a embastar la biografia més documentada del músic. Un fet que li permet enlairar-lo a la categoria de personatge històric pel seu mestratge i creació continuada en tots els gèneres considerats menors però més populars de la seva època. Deixa molt clar que Viladomat “és l'home que fabrica un vestit a mida per a cada espasme: el tango per arrambar, el cuplet per confessar-se, la sardana per entendrir, el pasdoble per giravoltar, i encara la moda del foxtrot, el xarleston, la rumba, el one-step, el xotis, el pericon, el shimmy...” Bona part de les seves composicions formaven part de comèdies musicals amb més èxit.
La copiosa quantitat documental que Collell utilitza per retratar El músic de l'americana vermella, amb els múltiples lletristes i vedets creadors que el van acompanyar, està ben amanida amb informacions i crítiques dels espectacles de l'època, declaracions de protagonistes que l'envoltaren i el ressò d'èxits esclatants de les seves produccions. Les lletres i partitures que l'acompanyen permeten a Jaume Collell fer un retrat rigorós i desenfadat de la Barcelona del Paral·lel. Així el llibre fa un retaule de primera magnitud que completa el moment excepcional que va viure aquella Barcelona. Una ciutat que, mentre s'expandia al món amb la seva indústria, impressionava amb el seu modernisme i feia aflorar l'amor al país, era capaç d'escriure la millor i més completa època bohèmia, frívola i picaresca mai viscuda: “Res no neix de soca-rel. París, Londres i Berlín hi arriben abans, però quan Barcelona abraça les varietats és la més desvergonyida de totes. No hi ha ciutat a Europa amb més gosadia”, assegura Jaume Collell.
El ‘Fumando espero'
La perla musical del tango Fumando espero, que el 1957 dóna títol a la pel·lícula espanyola més popular amb la interpretació sensual de Sara Montiel, continua sent musicada i cantada ara en desenes de llengües diferents a tot el món. Un altre èxit de Viladomat és posar música a El canto de la cocaína, que retratava la Barcelona que es drogava sense traves en aquell món on la transgressió era flor de cada dia.
Collell destaca també que Viladomat fa de “fabricant que ven alegria a tant la partitura”, sense cap inclinació ni prejudici ideològic, i ho exemplifica amb el maridatge que fa entre el pasdoble i les sardanes. Així, tant posa música sentida a Catalunya plora, l'himne dedicat a la mort de Guimerà, com a pasdobles patriòtics militars, alguns lligats a les guerres del Marroc.
Un llibre tan vibrant, rítmic i divertit com l'època i el món que explica, imprescindible per conèixer una part de la història encara poc estudiada de la Catalunya del segle passat; a més de fer un reconeixement de la vida del músic que l'ha feta ballar amb més ritmes, solfes i lletres diferents.