El llibre de l'asenot

Ja fa més de tres dècades que l'edició i l'estudi de la vida i l'obra de Juan Ramón Jiménez s'ha convertit en tota una indústria acadèmica que no té res a envejar als lobbies universitaris internacionals que s'han muntat al voltant de figures com Goethe, Proust i Eliot. La Diputació de Huelva, la Junta d'Andalusia i el govern d'Espanya no perden cap oportunitat per celebrar qualsevol data significativa de la trajectòria del gran poeta. Entre el 2006 i el 2008 es va commemorar els 50 anys de la mort de Zenobia Camprubí (1956), els 50 anys de la concessió del premi Nobel de literatura (1956) i els 50 anys de la mort del poeta (1958). I, aquest any, hem arribat al centenari de la publicació de la primera edició de Platero y yo, escrit entre el 1907 i el 1916 i publicat parcialment a la col·lecció Biblioteca de la Juventud de l'Editorial Lectura el 1914, amb les famoses il·lustracions de Fernando Marco.

Platero y yo representa el cas curiós d'un llibre excel·lent, conegudíssim (la suma d'exemplars de les diferents edicions se'n va cap a les set xifres) i traduïdíssim (rivalitza amb la Bíblia i el Quixot), però molt mal llegit o simplement no llegit més enllà de la primera pàgina, d'allò de “pequeño, peludo, suave” i “los espejos de azabache de sus ojos”. Platero y yo ocupa un lloc destacat entre els clàssics no llegits que Pierre Bayard evocava de manera tan encertada a l'assaig Comment parler des livres que l'on n'a pas lus? (2007). Quan anem a buscar les raons de la deficient recepció de Platero y yo en trobem cinc de molt de pes. Existeixen clàssics tan divulgats que el públic lector els dóna per llegits. La primera edició en una col·lecció especialitzada en llibres per a infants i joves. L'actitud més aviat negativa que va mantenir l'autor davant l'obra titllant-la d'“ese libro sobre el asnucho”. El rebuig frontal de les avantguardes, recollit a la carta de Buñuel i Dalí, el 10 de febrer del 1928, on disparaven amb bala: “¡Merde! para su ‘Platero y yo' para su fácil y malintencionado ‘Platero y yo', el burro menos burro, el burro más odioso con que nos hemos tropezado.” I la manipulació sentimentaloide de l'obra per part del règim franquista per mirar de neutralitzar la imatge incisiva i crítica de Jiménez com a exiliat republicà que es negava a tornar a la pàtria.

Deixeu de banda totes aquestes batalletes bizantines i absurdes i agafeu un exemplar de l'edició crítica de Jorge Urrutia a l'Editorial Biblioteca Nueva (Madrid, 2007) i llegiu el llibre tranquil·lament. Trobareu una obra insòlita, encara avui, una obra ambiciosa a nivell conceptual i formal, que porta l'expressivitat als límits, una obra profunda i plena de matisos, una obra exigent i rigorosa, humana i vitalista que explora sense subterfugis la cara lluminosa i fosca de la vida, una obra moderna, trencadora i experimental, culturalista i autoreflexiva, d'una sotraguejadora bellesa.

El crític literari i d'art Guillermo de Torre, en el cinquantenari de Platero y yo, el descrivia com “un libro niño”, “un libro sin edad” on el pas del temps, sempre tan voraç i implacable, no ha deixat “la más ligerísima erosión”. I, sincerament, raó no li falta pas.