Zombis?

Des de bon començament, la nova novel·la de Llort, Herències col·late­rals, es podria posar com a exem­ple del seu estil i de les tra­mes un punt sur­re­a­lis­tes i esperpènti­ques, on ha situat la majo­ria de les seves històries. Un fals revi­sor del gas intenta robar una anci­ana en cadira de rodes, que viu en un fan­tas­magòric pis de l'Eixam­ple. La situ­ació es resoldrà amb unes apa­ri­ci­ons ines­pe­ra­des, un gir que sor­prendrà també el lec­tor. Zom­bis a l'Eixam­ple? Qui ha sal­vat la iaia? A par­tir d'aquí, la trama es des­do­blarà en dos plans paral·lels, un a finals dels vui­tanta i un altre en una actu­a­li­tat situ­ada durant els pròxims anys, però sense obli­dar el segle XX a par­tir de la bio­gra­fia com­pli­cada de la senyora gran, les seves vicis­si­tuds i la mateixa història del pis esmen­tat.

Herències col·late­rals és ger­mana de les altres novel·les de Llort, però la nete­dat dis­cur­siva i la neces­si­tat d'anar al gra han depu­rat encara més un estil que con­trasta amb l'esti­ra­bot, la violència arrau­xada i el sen­tit de l'humor negre i cor­ro­siu. Per coherència interna i per arro­do­nir-ho tot ple­gat, la podríem asso­ciar als grans moments de la seva obra, com ara Camaleó, Trenta-dos morts i un home can­sat, La imper­fecció de les bom­bo­lles i Si quan et donen per mort un dia tor­nes, però ara d'una manera més dúctil encara. Després d'un començament tan al·luci­nant, un es pre­gunta sobre qui anirà aquesta novel·la, però el nar­ra­dor anirà reve­lant tota una estruc­tura en forma de flash-back, on hi ha una crítica evi­dent a la cobdícia immo­biliària i a l'aspecte deca­dent de deter­mi­na­des clas­ses soci­als benes­tants de Bar­ce­lona.

En la ciu­tat preolímpica, un advo­cat creu que ha fet el gran negoci adqui­rint una sèrie de com­pro­mi­sos amb una dona gran i solitària, a canvi de l'herència del seu pis. El pro­blema apa­rei­xerà quan l'ambiciós lle­trat es mori abans. La família de l'advo­cat, espe­ci­al­ment el seu fill inútil, i totes les dis­sorts de la senyora gran pren­dran el pro­ta­go­nisme de la història, rea­lista i dolo­rosa com només ho és la vida i, alhora, inver­sem­blant i amb per­so­na­li­tats can­vi­ants, com ho som la majo­ria dels humans. Diríem que sense arri­bar a la misan­tro­pia, Llort ens explica un serial, on no dis­si­mula la seva ves­sant his­triònica de guio­nista, dins una trama àgil i moderna, amb per­so­nat­ges fas­ci­nants i creïbles, fins i tot quan apa­rei­xen trans­mu­tats o en situ­a­ci­ons extre­mes.

Llort ha dis­minuït el to punk de novel·les ante­ri­ors, però ha man­tin­gut el com­promís amb l'acció. S'ha obert a altres públics sense aban­do­nar l'excés. No sé si és la seva millor novel·la, però sí la més diver­tida.