Relats de la perifèria romana

Paolo Sorrentino a La grande bellezza ens parlava de Roma, d'una Roma situada en el cor de la ciutat que viu atrapada en les seves aparences i que intentaven perpetuar el mite d'una Roma/Babilònia heretat dels anys de La dolce vita de Fellini. A Gianfranco Rosi no li interessa mostrar l'epicentre de la ciutat eterna sinó la vida a la perifèria, li interessa mostrar el GRA (Grande Raccordo Anulare), nom amb què es coneix popularment l'autopista de 67 quilòmetres que dóna la volta a Roma. És com si en lloc de mostrar la Roma eterna li interessés retratar quina vida s'amaga al voltant d'aquella autopista caòtica que el mateix Fellini va reconstruir en estudi sota una falsa pluja en una memorable escena de Roma.

Al llarg de dos anys, aquest documentalista que va treballar amb Martin Scorsese ha volgut interessar-se per personatges que han perdut tota centralitat en la Itàlia actual i que sobreviuen amb les seves dèries, preocupacions i obsessions. L'univers que retrata Rosi és el dels ponts que travessen l'autopista, el paisatge dels no-llocs i els petits refugis d'un seguit de personatges que volen convertir-se en metàfora de la descentralitat política que viu la Itàlia actual.

El relat de Rosi se centra sobretot en set personatges clau. Alguns d'ells són insòlits, com un aristòcrata vingut a menys que sobreviu amb els records del passat, un científic especialista en el tractament de les palmeres o un pescador que intenta sobreviure de la fauna del riu Tíber. Tots els personatges tenen una curiosa vena creativa, però semblen condemnats a viure eternament en un entorn que es manifesta com si fos una mena de llimbs. Les vides d'aquests personatges asocials, que semblen resignats a la seva pròpia condició existencial, són captades amb una càmera observacional. El documentalista no intervé en la seva quotidianitat, procura no alterar-la i vol sobretot donar una dimensió humana a tot allò que està mostrant. Amb tot, però, els personatges que mostra tenen alguna cosa de tria aleatòria i acaben jugant més el paper de prototips simbòlics que d'éssers capaços de captar la nostra atenció. Tota la pel·lícula té alguna cosa d'improvisació, com si el cineasta no acabés de trobar allò que busca. En alguns moments, el camí recorregut per Gianfranco Rosi ens pot fer pensar en les propostes articulades per Neus Ballús a La plaga, però el microcosmos descrit per la directora catalana tenia més intensitat. La pel·lícula de Rosi, que va guanyar el Lleó d'Or de Venècia del 2013, funciona pels microcosmos suggeridors, però no acaba d'arrodonir les pretensions que vol posar en joc. No acaba d'emergir la idea establerta per Gianfranco Rosi que el GRA pot ser vist com una metàfora de les cendres generades per la política de Berlusconi en la Itàlia contemporània.