Saïd, de nou

E s dis­cu­teix molt aquests dies si és con­ve­ni­ent l'himne d'Els sega­dors, que cor­res­pon al 1640 i que es con­fon amb la cai­guda de Bar­ce­lona el 1714. El reper­tori català va con­cre­tar una pila de cançons pro­testa que també han arre­lat com un símbol, com ara L'estaca. Doncs, fans de la com­pa­nyia Dagoll Dagom dema­na­ven aquests dies a les xar­xes que l'himne dels pira­tes fos adop­tat com l'emblema musi­cat de la nova Cata­lu­nya inde­pen­dent. Sigui com sigui, a par­tir de demà comen­cen les fun­ci­ons de la ter­cera pro­ducció de Mar i cel. En aquesta ocasió, per cele­brar els 40 anys d'història de la com­pa­nyia. De fet, la repo­sició del 2004 (a cavall entre la sala Gran del TNC i el Victòria, més tard) també va ser­vir per cele­brar l'ante­rior ani­ver­sari rodó: les tres dècades d'història. Anna Rosa Cis­que­lla demos­tra que hi ha interès quan sumen més de 45.000 esco­lars amb reserva per veure el mun­tatge. I ja avança que, si es pot, també ser­virà per cele­brar el mig segle de la com­pa­nyia. Miquel Periel deia fa unes set­ma­nes que calia lle­gir-ho com el mèrit de tenir un reper­tori que és con­ve­ni­ent revi­si­tar-lo. Efec­ti­va­ment, l'amor impos­si­ble de Saïd i Blanca obre un nou capítol. Després de mil fun­ci­ons (entre les dues tem­po­ra­des a Bar­ce­lona, la de Madrid i les gires de cada pro­ducció), Car­los Gra­maje no farà de capità pirata. El relleva un jove Roger Ber­ru­ezo. Saïd de nou, sí, però alhora, un nou Saïd.

Si el vai­xell (degu­da­ment repin­tat i res­tau­rat) és l'ori­gi­nal del 1988, la pro­ducció renova la seva esce­no­gra­fia jugant amb ele­ments d'audi­o­vi­sual que, per una banda, sim­pli­fica el tre­ball dels tra­mo­ies però, de l'altra, per­met el joc visual que l'esce­nari s'apro­ximi amb un zoom cap a la pla­tea. De totes mane­res, aquest atrac­tiu recurs audi­o­vi­sual no pot res­tar força als moments de més inten­si­tat de l'escena (Per què he plo­rat?), en què l'horitzó és tan ina­bas­ta­ble com la mar oberta, l'ambició dels cris­ti­ans i la violència dels pira­tes ven­ja­tius.

Fa un mes, Ber­ru­ezo reco­nei­xia una doble sen­sació de mareig: per la gran res­pon­sa­bi­li­tat de subs­ti­tuir l'únic per­so­natge que no ha variat i, alhora, pel pànic de sal­tar d'un pal a l'altre a una con­si­de­ra­ble alçada. En canvi, Gra­maje (que va des­car­tar par­ti­ci­par en la pro­ducció amb un paper dife­rent) bus­cava dalt de l'escena les cor­des que per­me­tien fer el volt pel late­ral del vai­xell (tot recor­dant que feia bro­mes amb els músics quan pas­sava per sobre dels seus caps!). Ben dife­rent és el paper de Blanca. Sem­pre ha tin­gut una actriu dife­rent. I és que la puresa d'aquest per­so­natge exi­geix una joven­tut ben bri­llant. Al 1988, va ser Àngels Gonya­lons, quan estava a punt d'arren­car la seva època durada de musi­cals (al cos­tat de Ricard Reguant). Al 2004, la Blanca va ser Helena Gadel, lla­vors famosa per la seva par­ti­ci­pació a Ope­ración triunfo. Era una popu­la­ri­tat que temien, des de Dadoll Dagom, però van assu­mir el risc tenint en compte els excel·lents càstings. La bom­bo­lla OT no va fer deri­var el vai­xell ni un grau del seu rumb. Ara, Dagoll Dagom pre­senta un nou valor del musi­cal, la gallega Ana San­martín. En poc més de dos mesos, ha afi­nat la dicció al català perquè no soni fic­tici. Dagoll Dagom, com­pa­nyia que deci­di­ria ata­car els musi­cals en com­pren­dre que és un gènere que els per­me­tia expli­car històries i també comp­tar amb un ampli seg­ment de públic (per poder sobre­viure econòmica­ment) ha estat una cons­tant des­co­bri­dora de veus de musi­cals.Del reper­tori de 1988 només repe­teix Pep Cruz en el paper de Janot (no hi va ser en la versió del 2004). Repe­tei­xen del 2004, Xavi Fernández, Raül Grau i Maria Dolç. El musi­cal s'ha reforçat també pel que fa a cam­pa­nyes vitals per això han gra­vat vídeos que des­ta­pin alguns secrets con­fes­sa­bles (http://​www.​youtube.​com/​playlist?​lis​t=PLF​bgkT​bClg​V2wu​G-​DAS​ydlb​s6MI​sxgM​6v) i han mun­tat una flash­mob al Cen­tre comer­cial Are­nas (http://​youtu.​be/​x-​8iGS5g1wc).

L'estrena ofi­cial de Mar i cel serà el 25 de setem­bre. Molts són els pares de família que, com ja van fer al 2004, apro­fi­ta­ran l'opor­tu­ni­tat de la repo­sició per repe­tir acom­pa­nyats dels fills. Hi ha una dècada d'espec­ta­dors que no han pogut veure mai aquest musi­cal, referència en la història del tea­tre català con­tem­po­rani. Un exem­ple?, el Saïd d'ara (Roger Ber­ru­ezo), que va entrar al musi­cal arran d'un lúdic con­curs de kara­oke, només l'ha pogut veure en DVD. Això sí, l'ha estu­di­ada fins al mil·límetre. Per ara, no es volen mar­car un límit a la tem­po­rada. En l'horitzó, hi ha poder pas­sar tota la tem­po­rada en car­tell. Però, per a això, cal­dria reno­var la impli­cació dels espec­ta­dors. No és tan impos­si­ble: Un fan bada­loní escri­via a Face­book fa uns dies: “Aguan­tarà fins al desem­bre? Ve la meva tieta de l'Argen­tina que es diu Mari­cel per l'obra.”