Una retrospectiva desvela el misteri de l'art de Sidrach

En la intimitat, Moisès Sidrach (Lladó, 1938-1980) era un individu humil, molt exigent amb ell mateix i amb el seu entorn, auster, extremadament treballador, amant de la família i la tranquil·litat, solitari. El lloc al qual dedicava més instants era el menjador familiar, davant de la llar de foc, perfilant, esbossant desenes de dibuixos en petits blocs, que posteriorment definia sobre les teles en el seu estudi, amb l'única presència dels llibres, les pintures i la ràdio. Gaudia d'aquesta solitud i la defensava. Vivia de la creació sempre a l'entorn de la família i el poble.

Així el recorda Ariadna Sidrach, la filla de l'artista altempordanès al qual la fundació Valvi de Girona dedica un retrospectiva que permetrà redescobrir una obra hereva de l'expressionisme català (dels Nonell, Picasso i Francesc Gimeno que tant admirava) i que va suposar un trencament estètic amb una llarga tradició paisatgística de l'escola empordanesa. L'exposició es tiula L'enigma del jo. Sidrach, s'inaugurarà demà (a les 20 h) i es podrà veure fins al 12 de novembre.

Expressivitat, treball, disciplina, singularitat, intensitat i curiositat són implícites tant en la seva vida com en l'obra. Perquè, com passa amb altres artistes, el lligam entre persona i art en el seu cas és indissoluble. Per Maguí Noguer, directora de la Fundació Valvi, el títol de la mostra va com l'anell al dit amb l'entrellat de tota la seva obra. “Sidrach captiva. Sidrach imposa físicament i espiritualment. Tot ell és misteri”, sentencia. Artísticament, Noguer destaca la modernitat del traç de Sidrach, tot i trobar-se dins la figuració. “La rellevància dels fons de les seves teles de factura abstracta l'emmarca en el concepte modern de l'art. El seu pensament està més a prop dels corrents wagnerians dels romàntics centreeuropeus que dels seus coetanis empordanesos”, remarca.

Sidrach va ser un personatge que va elaborar la seva obra al marge de l'escola empordanesa i que es va anar fent a sí mateix al ritme de la superació dels seus obstacles vitals. Mariona Seguranyes, historiadora de l'art que coneix molt bé la seva vida i obra, autora del catàleg de la mostra, considera que acostar-se a la seva obra és “endinsar-se en un univers intens, contundent i enormement sensible”. El compara amb Marià Llavanera, un dels pares de l'escola empordanesa, que també va viure a la frontera permanent entre la Garrotxa i l'Empordà, però també perquè per a Sidrach l'art era també un camí d'aprenentatge, d'experimentació, de superació personal.

En definitiva, l'exposició permetrà redescobrir –com en les retrospectives de Puig Manera o de Sibecas– una obra que ens trasllada des de la salvatgia fins al lirisme sense alterar l'harmonia, i que permet una relectura del patrimoni artístic més proper i conegut.