És l'hora d'agafar el micròfon i pujar al podi

Pau Marquès (Girona, 1967) fa molts anys que volta pels escenaris: va fer el seu primer concert quan feia 8è d'EGB a la plaça Jordi de Sant Jordi de Girona, amb altres companys de l'escola Bruguera. Tindria, per tant, uns 14 anys. Els seus primers grups ‘seriosos' van ser Swing Sec i la Mammi Oplins Band, precedents directes d'una banda fonamental: Umpah-Pah. En set anys (1989-1996) van gravar cinc discos plens de grans cançons en les quals Pau Marquès va participar com a guitarrista i compositor, però no com a lletrista ni cantant. Ðe fet, amb Umpah-Pah només va cantar en directe com a solista un tema seu, Walking alone, que no es va arribar a publicar en disc.

Després d'Umpah-Pah, Pau Marquès va formar part de diversos grups com ara Astun Kiki i els Freegees, amb repertoris centrats sobretot en les versions i altres veus solistes. En els últims anys, però, Marquès s'ha centrat més en l'organització de festivals com ara l'Emergent i Girona a Cappella.

Però la primavera passada, el guitarrista va sorprendre amb la presentació, al Black Music Festival, del seu projecte més personal, Montreal 76, un grup en què, per primera vegada, canta les seves pròpies cançons. Ara es publica el debut homònim de Montreal 76, en descàrrega digital gratuïta i també en CD autoeditat de preu molt assequible –5 euros– que es presentarà en un concert que tindrà lloc aquest divendres a la sala de cambra de l'Auditori de Girona, dins del cicle Càpsula.

“Fa uns cinc anys que penso en aquest projecte: que si ho faig, que si no ho faig... Va arribar un punt que ja tenia unes quantes cançons fetes, però no m'acabava de decidir si buscava un vocalista o cantava jo, i alguns amics em van animar a fer-ho, sobretot en Sente Fontestad (Ja T'ho Diré)”, explica Pau Marquès, que a pesar d'haver triat com a nom Montreal 76 no sembla gaire imbuït per l'esperit olímpic. “Simplement, m'agradava el nom. Quan jo era petit, el meu gran mite esportiu era Mark Spitz, que de fet va triomfar a Munic 72. Els de Mont-real van ser els jocs de Nadia Comaneci”, aclareix Marquès, que en el disc inclou també una cançó titulada Campeón (“Confessa que tu també vas plorar veient Campeón”, canta), en referència al drama d'ambient pugilístic i final tristíssim que Franco Zeffirelli va rodar el 1979.

Pau Marquès ha format la banda amb músics més joves que ell –“Ara necessitava saba nova”–, com ara els guitarristes Carles Serras i Pau Boïgues, el baixista Enric Fluvià, el bateria Xevi Quiño i la teclista Elena Montané, reforçats amb els vents de Josep Picot (trompeta), Raül Sánchez (trombó) i Andreu Aranda (saxo). El primer disc de Montreal 76 inclou 13 cançons molt variades, tant estilísticament –sempre dins dels marges del rock i la música negra–, com pel que fa a les lletres: hi ha una certa nostàlgia de temps passats a Girona –“No és cap crítica a la Girona actual”, aclareix–, la punyent obertura amb Porc –“No parlo de ningú en concret”–, la vitalista Aixeca't noi i un tema que, tot i que sembla fet ara mateix (És l'hora) està compost fa sis o set anys: “És l'hora de debò que ara siguem nosaltres qui puguem decidir.”