Ponts entre la realitat i la ficció

Ser beneit no és el mateix que ser estúpid. És una reflexió que fa el personatge de Nausicaa Bonnín i que serveix de títol a Los tontos y los estúpidos, segon llargmetratge del director gallec Roberto Castón (Ander, 2009). El plantejament del nou film, presentat fa poc al Festival de Sant Sebastià, té punts en comú amb Dogville o V.O.S., en què es veuen els tècnics, les càmeres, la tramoia... “Quan vaig parlar amb els actors –ens explica el director en una entrevista–, els vaig posar d'exemple Vania en la calle 42, de Louis Malle, i César debe morir, dels germans Taviani. Volia partir d'aquí, i explorar pel meu compte, a veure on arribava.” A la ficció, una família es veu trasbalsada per un atractiu estudiant francès, i una noia en crisi matrimonial fa amistat amb un noi homosexual. Els actors assagen, interpreten, i a vegades també veiem el director (interpretat per Roberto Álamo), els tècnics...

“El procés creatiu forma part de qualsevol obra d'art –diu Castón–. En aquesta pel·lícula es veu aquest procés, però a mitges. Buscàvem un contínuum entre realitat i ficció, una línia recta, tot i que a vegades entrem i sortim d'aquesta línia i recordem a l'espectador tota la trampa, que estem fent una pel·lícula. La forma d'aquesta pel·lícula és coherent amb el fons que s'explica, una reflexió que qüestiona la família estàndard com a únic model, si el gènere masculí o femení és invariable...” La intenció també era “reflexionar sobre la realitat i la ficció, i implicar l'espectador en aquest procés, amb unes regles de joc diferents”. Castón s'ha sorprès de la facilitat amb què el públic entra al joc als llocs on l'han presentat: “Ens ha sortit una pel·lícula més comercial del que ens pensàvem.”