La caixa de les sorpreses

Una caixa tan­cada genera sem­pre mis­teri. A dins hi ha d'haver una sor­presa. Com més llu­ent, situ­ada en un lloc ben visi­ble i amb el record pre­sent que es va satis­fer l'expec­ta­tiva les oca­si­ons ante­ri­ors, més gran és el seu mag­ne­tisme. La nova edició del fes­ti­val Tem­po­rada Alta arrenca aquest ves­pre amb un selecte viatge per a pri­vi­le­gi­ats a La Pla­neta. Sol Picó desem­bo­lica el seu One-hit won­ders, en el qual augura repro­duir els seus solos més cele­brats però més enllà de la nostàlgia, per gene­rar un nou mate­rial ara que entra en una madu­resa vital i cre­a­tiva, en el vintè ani­ver­sari de la seva com­pa­nyia. És el pri­mer de 90 espec­ta­cles pre­vis­tos per a aquesta tar­dor al car­tell de les ter­res de Girona. Fins a 52 són d'auto­ria cata­lana. Fins a 32 d'ells són de cre­ació inter­na­ci­o­nal. Fins a 26 són estre­nes abso­lu­tes. El Tem­po­rada Alta és com una caixa de gale­tes vari­a­des. El nen les vol­dria tas­tar totes, incons­ci­ent. L'adult entén que caldrà afi­nar bé la seva elecció per poder dis­fru­tar de cada una d'elles.

El direc­tor del fes­ti­val, Sal­va­dor Sunyer, manté l'equi­li­bri entre els noms reco­ne­guts des de fa anys i els que apor­ten aire fresc a l'escena inter­na­ci­o­nal i cata­lana. Gràcies a un tre­ball típica­ment de fes­ti­val (cui­dar els cre­a­dors i mirar de cor­res­pon­dre al màxim a les seves peti­ci­ons), a Tem­po­rada Alta es con­cen­tra una llista de direc­tors enve­ja­ble. Des de Romeo Cas­te­lucci a Peter Brook, Krys­tian Lupa, Chris­toph Mart­ha­ler, Alain Pla­tel, Jan Fabre o Oska­ras Kor­su­no­vas. Són actu­a­ci­ons quasi úniques a i per al Tem­po­rada Alta, que el situen entre els grans fes­ti­vals a escala euro­pea. Des que la crisi ha fet forat a les pro­gra­ma­ci­ons dels tea­tres públics (TNC, Lliure i Mer­cat de les Flors) la nòmina dels grans noms s'ha vist esban­dida quasi ente­ra­ment de les pro­gra­ma­ci­ons con­ven­ci­o­nals. En aquest sen­tit, el Tem­po­rada Alta, com ho fa el Fes­ti­val Grec a l'estiu, com­pensa amb la pre­sen­tació de les tra­jectòries incon­tes­ta­bles. Dis­po­sar de les visi­tes d'aques­tes pro­duc­ci­ons no és només un repte de talo­nari, sinó prin­ci­pal­ment un tre­ball de con­fiança, de fer-se útils als artis­tes. Així, per exem­ple, el Tem­po­rada Alta també vol ser la porta d'entrada dels cre­a­dors de l'Amèrica Lla­tina a Europa, repe­tint l'ope­ració estratègica amb l'Iber-Escena. Si fa uns anys, sem­blava que l'única plaça de tea­tre viva era la de Bue­nos Aires, ara es cons­tata que hi ha molta més vida interes­sant però que li falta un alta­veu des d'on pro­jec­tar-se. Així, per exem­ple, el retorn de Chris­ti­ane Jatahy amb I si elles mar­xes­sin a Mos­cou? (una relec­tura de Les tres ger­ma­nes de Txèkhov) és una aposta evi­dent al seu llen­guatge a cavall del tea­tre i el cinema, amb moments d'apa­rent ama­bi­li­tat per estam­par-los con­tra imat­ges de duresa i una certa sub­missió. El viatge a aquesta Ítaca, a la uto­pia no és pas un des­pre­o­cu­pat i fàcil camí de roses. Aquest viatge es repro­du­eix, de fet, en l'anhel dels immi­grants que amb pont aeri o amb bot fan un viatge al des­co­ne­gut. Ells són més valents que aque­lles tres ger­ma­nes, filles d'un mili­tar rus mort feia només un any, que són inca­pa­ces de rebel·lar-se al seu destí, cedei­xen per falta d'ambició o escèpti­ques de l'espe­rança.

Dins d'aquest camí de com­pli­ci­tats hi ha, evi­dent­ment, La Zaranda. El grito en el cielo, el seu dar­rer mun­tatge, es torna a estre­nar al Tea­tre de Salt, com ja ho van fer amb Nadie lo qui­ere creer. La patria de los espec­tros (2010) i El régimen del pienso (2012), però també cal­dria sumar-hi La Vero­nal. Aquesta com­pa­nyia joveníssima, amb el coreògraf Mar­cos Morau, ja ha tro­bat un espai inequívoc a les car­te­lle­res d'arreu del món. La seva explosió de cre­a­ti­vi­tat és tanta que es com­ple­ten amb les cre­a­ci­ons d'El Conde de Tor­re­fiel (l'any pas­sat van impac­tar amb Esce­nas para una con­ver­sación des­pues del visi­o­nado de una película de Mic­hael Haneke) i aquest cop segui­ran sense dei­xar ningú indi­fe­rent amb La chica de la agen­cia de via­jes nos dijo que había pis­cina en el apar­ta­mento, (TNT 2013). En rea­li­tat, un retrat tan lúcid com des­es­pe­ra­da­ment esperpèntic de les famílies soci­als que es mouen per l'anodí món de la super­fi­ci­a­li­tat. I amb algun punt de con­trast per l'encant de la bellesa, lluint el 2666 de Bolaño, com si fos una bíblia icònica per als com­panys d'El Conde de Tor­re­fiel.

Quan van arren­car el con­curs de dra­matúrgia li van posar una nume­ració (I edició) amb aire sor­ne­guer. No es podien ima­gi­nar el resul­tat d'aquest cam­pi­o­nat, pen­sat per al joc com­pe­ti­tiu entre els dra­ma­turgs. Ara ja en faran la quarta edició i ja pre­sen­ten una I Set­mana de Dra­ma­turgs. Jordi Casa­no­vas, l'impul­sor del tor­neig de dra­matúrgia, ho és també de la set­mana de la dra­matúrgia, un espai on aju­dar-se i defen­sar la pos­si­bi­li­tat que els joves dra­ma­turgs també poden fer ver­si­ons de clàssics. També es manté la intensa Set­mana de Nova Cre­ació, l'opor­tu­ni­tat per veure, en molt pocs dies, les cre­a­ci­ons de talents per­so­nalíssims com Xavier Bobés, el retorn dels ger­mans Oli­gor (ara acom­pa­nyats per Micros­copía), o el dar­rer tre­ball de Pere Faura, que s'atre­veix a ballar indis­tin­ta­ment John Tra­volta o Teresa de Keers­maker, “tot forma part del meu cos com a ballarí”, diu con­vençut. De fet, Aimar Pérez Galí també troba con­ne­xi­ons entre la dis­co­teca amb música techno del Detroit dels anys 60 i la dansa post­mo­derna de Jud­son Church a Accu­mu­la­ting. Res és tan pro­per ni tan dis­tant en aquest segle XXI de fusi­ons i revi­si­tes.

La majo­ria dels espec­ta­cles que faran estada a la car­te­llera de Bar­ce­lona apro­fi­ten l'opor­tu­ni­tat d'estre­nar-se al Tem­po­rada Alta. Els exem­ples es mul­ti­pli­quen. Des d'El pre­si­dent, de Tho­mas Bern­hard, que diri­geix Carme Por­ta­celi i que farà tem­po­rada al TNC al Ruz-Bárce­nas de Jordi Casa­no­vas que, poste­ri­or­ment, farà vida al Mer­cat de les Flors. O la mateixa Sol Picó, que tot just demà fa fun­ci­ons al Mer­cat de les Flors. També es pro­du­eix en el tea­tre pri­vat: abans del Goya, el mun­tatge diri­git per Josep Maria Pou que com­par­teix esce­nari amb l'actor Joel Joan, Pren­dre par­tit, es posarà a prova amb dues fun­ci­ons al Muni­ci­pal de Girona. Fins i tot sales peti­tes com l'Atrium aco­lli­ran el Con­fidències a Alà, diri­git per Magda Puyo, després de la funció a La Pla­neta. I La Seca con­vida Dei Furbi, set­ma­nes després de l'estrena, demà mateix, de Tri­lo­gia Mozart-Così fan dei Furbi.

El fes­ti­val Tem­po­rada Alta insi­nua que la intel·ligència de l'home neix arran de la curi­o­si­tat per la cul­tura. Per això, en el seu vídeo de pre­sen­tació que es pot tro­bar a les xar­xes, ( https://​www.​youtube.​com/​watch?​v=ZcM​obrv​NjQM&​fea​ture=you​tu.​be= ) el goril·la es desen­ganxa la mas­ca­reta i corre a beure asse­de­gat. La pega, la ràbia és que del dipòsit, que podria recor­dar el d'un sua­vit­zant de super­mer­cat, no cauen més que algu­nes gotes d'aigua rees­cal­fada, insu­fi­ci­ent per l'oasi que neces­sita aquesta bèstia asse­de­gada. Si el Fes­ti­val Grec, l'emblema durant anys i panys va ser el faune, ara, el Tem­po­rada Alta retroba la baula per­duda, cames de goril·la i tors d'home. A la caixa petita, hi ha el bombó.