Profund com un paisatge

Un nou llibre de Jaume Pérez Montaner hauria de ser sempre saludat, si més no entre els membres de la comunitat lectora, com un petit esdeveniment editorial i cultural. Malauradament, el país és escarransit de mena, i res no fa pensar que ho hagi de deixar de ser en els pròxims mesos, esdevingui (una part) estat independent o continuï (tot ell) sotmès.

La casa buida és un llibre consistent i savi, molt ric d'intenció i de capes textuals. Un dels meus poemes predilectes –i n'hi ha uns quants més– és, tal vegada, el menys representatiu de la maniera més habitual de l'autor: Bolets, un sonet sense rima. S'hi expressa aquesta lliçó, presa de Villangómez: “Hem arribat al bosc, i hem violat els silencis”. Però es desfà la coordinada en les dues oracions que la componen, i entre la primera i la segona es dóna tota una prolixa enumeració de noms de bolets el so fragant dels quals –moixernons, pentinelles, ariganys, orelles de llebre, pets de llop...– fa venir salivera. Al meu entendre, aquest és un poema metaliterari: la substància de la llengua viola el silenci.

No és pas l'única composició que tracta de l'escriptura. La titulada El poema també ho fa, i es refereix a aquest intent “de lucidesa estranya” que representa el fet d'escriure. Sovint, Pérez Montaner fa servir tercets (potser un pàl·lid record de la terza rima del Dant, o dels tercets que usava Wallace Stevens), però, sigui com sigui, les paraules sempre apareixen ben falcades en cada un dels seus poemes. Com si hi haguessin trobat la casa que els corresponia. Sovint, el poema del valencià se'ns mostra “profund com un paisatge”. Tant la idea de casa com la de contrada em semblen fonamentals en aquest seu nou títol.

Hi ha, certament, molts altres temes, molts altres neguits. El temps és, probablement, l'assumpte central del llibre: “Tot el passat fou sols un simple assaig / d'aquest atzar que ja no té futur”. En un altre vers, llegim aquesta sentència crua: “Fou la vida un combat sense victòria”. No, la poesia de Pérez Montaner no és desesperançada, però sí lúcida; no és cínica, però sí un punt desenganyada, i lluminosa. Cal estar ben atent a la seva denúncia: “Llàstima del país que t'ha vist nàixer / en uns anys tan amargs i sense història”. O en un altre poema: “volem viure dempeus, / perquè només / la nostra sola força podrà fer, / en una terra bruta i dissortada, / que puga esdevenir realitat / aquesta falla amb els ninots de l'odi”.

La seva és una poesia moral, educada –amb totes les conseqüències– en la tradició anglosaxona: objectivació i bon gust. “Allò que compta, / a més del que has viscut o t'han fet viure, / són les engrunes que has anat deixant”. Sembla un llibre de fer recompte de tantes coses, però també d'aposta, sense ambages, per l'hora viscuda: “Ara fruïm aquesta meravella, / el simple fet de ser i ser ací”. Una obra plena de veritats fondes. Feta de poemes –hi insisteixo– profunds com un paisatge.