CRÍTICA
jordi bordes
El suïcidi de la raó, l'esclat de la doctrina
L a capacitat de LAMiniMAL a tergiversar una rèplica és notable. Tant sigui una cita, aparentment senzilla i concloent, com un moviment. Canviar un ítem d'una frase descobreix un món de significats diferents. La jove companyia, que treballa seguint el joc de l'aleatorietat que preconitza José Sanchis Sinisterra, presenta aquests dies a La Seca un muntatge que satura de dicció però que, en canvi, persegueix una dramatúrgia que es pot reconèixer. La companyia busca en el caos la indefensió de l'espectador. Tot i tractar-lo sempre amb molta correcció, el porta a llocs en què aquest se senti insegur i, per tant, la funció no pot ser passiva. La trilogia Fer sonar una flor busca aquesta certa incomoditat (encara que convidin a vi i a patates fregides i sempre se sigui molt cordial). Els textos breus de l'autor es veuen pervertits per titulars del diari. De sobte, que una cosa sigui poca cosa, es converteix en l'anarquia, o la impotència.
Segurament, l'encert d'El suïcidi de l'elefant hipotecat és que es poden reconèixer bé els personatges. No són realistes (l'exercici de moviment reiteratiu obliga a unes interpretacions fredes) però sí que es percep com el seu discurs va fent-se cada cop més simple, com si caigués per un embut, i els matisos quedessin fora de la botella. No és gratuït que els titulars els extreguin de diaris com ara La Razón, El Mundo i ABC. Les altres capçaleres es troben exposades, com si fos una opinió que no es vol discutir; es deixa marcir als quioscos. El que compta és la seguretat d'una classe que s'atreveix a discrepar en les motivacions del suïcidi. Com la de l'elefant que, després de dotze anys de provar de fer un salt per sortir del zoo de Tunis i veure que no n'era capaç, va acabar deixant-se caure. I morint.
L'interès a mostrar la simplesa (ximplesa) política d'uns personatges contrasta amb altres textos que sacsegen. Els diccionaris són, avui, un cementiri de fèretres perquè les paraules han mort, buides de significat, manipulades un cop i un altre. I provocant un desencís amb aquells que disfrutaven utilitzant-les, fent-les dringar ben sonores, per construir un discurs il·lusionador.
Un altre encert que trenca amb un quadre massa costumista, de personatges estirats que estan per sobre del bé i del mal i que consideren que la resta de la societat pateix la crisi perquè ha viscut “per sobre de les seves possibilitats” és la música en directe. L'emoció impacta per la veu, el violoncel i la guitarra. I també per una coreografia, ara sí, harmònica, que denota humanitat per les abraçades i pels clatellots, ben sonors. L'exercici arriba a bon fi. La pregunta, doncs, és obligada: per què si encerten l'exercici en un joc teatral útil en la primera peça a La supervivencia de las luciérnagas, estrenada més tard, la saturació de plans, veus, i sons no anava gaire enlloc? Celebrem, doncs, aquest elefant.
