Travessant l'Atlàntic

És sig­ni­fi­ca­tiu que gai­rebé una ter­cera part del reper­tori del con­cert que va ofe­rir Dulce Pon­tes dijous a l'Audi­tori de Girona, dins de Tem­po­rada Alta, fos un gran home­natge a la música argen­tina, des d'Alfon­sina y el mar i la selvàtica i mis­te­ri­osa Anti­guo dueño de las flec­has (Indio Toba), immor­ta­lit­za­des per Mer­ce­des Sosa, fins al tango Soy un circo –can­tada per l'extra­ver­tida Dulce amb nas de pallasso– i, en la recta final del con­cert, Sólo le pido a Dios, del can­tau­tor León Gieco, cone­guda en múlti­ples ver­si­ons, també en la veu de Mer­ce­des Sosa. La can­tant por­tu­guesa fa temps que navega lluny de les aigües ter­ri­to­ri­als del fado i la música tra­di­ci­o­nal del seu país, també a l'altra banda de l'Atlàntic, i seguint aquest iti­ne­rari la seva nova aven­tura es titula Puer­tos de abrigo, part i pre­ludi d'un nou pro­jecte dis­cogràfic molt apro­pi­a­da­ment titu­lat Pere­grinação.

Ves­tida com la prin­cesa d'un regne remot i màgic, Dulce va obrir el con­cert tocant el piano i acom­pa­nyada sub­til­ment per la flauta i el vio­lon­cel, en la inter­pre­tació de La bohe­mia d'Azna­vour i la boi­rosa i deli­cada Nevo­eiro. Ja dem­peus i amb una ener­gia tre­menda, reforçada per una sòlida banda de sis músics, la can­tant va inter­pre­tar Sen­hora do Almortão, O Ardi­nita (Fado das horas) i Bai­la­dos do Minho, per reme­mo­rar tot seguit el trist final de la poe­tessa Alfon­sina Storni i la seva pena immensa davant del mar. I amb la seva cèlebre Canção do mar va tan­car Dulce un con­cert en què va ballar des­calça, fent sonar els cas­ca­vells en els seus tur­mells, i es va moure entre les atmos­fe­res més den­ses i poètiques i l'ale­gria sen­zi­lla del folk­lore i les fes­tes popu­lars, per aca­bar amb uns bisos en què el ball va ser el gran pro­ta­go­nista.