erotisme i narrativa
glòria farrés
A l'ombra dels clàssics
L'editorial Gregal acaba de publicar A l'ombra del Decameró, catorze relats eròtics escrits per catorze escriptors, entre els quals es compta Ramon Erra i Tuli Márquez. També es podria haver dit A l'ombra del Tirant, perquè, al capdavall, el millor erotisme té les seves arrels en el món medieval –pensem també en Els contes de Canterbury i Les mil i una nits–. El gust medieval és capaç de tractar la sexualitat d'una manera primitiva, salvatge, immediata, sense caure en el ridícul ni la falsedat. Ens ha regalat escenes precioses, d'una sensualitat exuberant, com aquella en què Tirant contempla Carmesina quan està banyant-se o quan, amb l'ajuda de Plaerdemavida, Tirant aconsegueix acaronar el cos de la seva estimada. Enlloc es troba tanta profusió de sang i fluids com en la literatura medieval, i és que, en la majoria dels casos, el problema amorós es redueix a la seva pura resolució física.
En el nostre temps, el col·lectiu Ofèlia Dracs –Quim Monzó, Joaquim Carbó i Jaume Fuster, entre d'altres– va guanyar el 1979 el premi La Sonrisa Vertical amb el recull de contes eròtics Deu pometes té el pomer. El 1998, el col·lectiu Germans Miranda, amb Aaaaaahhh: dotze contes eròtics, també tindrà un gran èxit. A l'ombra del Decameró s'inscriu en aquesta línia. Cinc homes i nou dones es reuneixen en una finca de Collserola, que literàriament rep el nom de Conyserola, i es proposen escriure un conte diari durant un parell de setmanes. Amb tants autors, el recull té un nivell narratiu desigual, però en tots la imaginació i la voluptuositat campen soles. La recerca d'un nou amant, o la consumació d'un antic desig no acomplert, com a Protecció, de Tuli Márquez, marquen les històries. També hi ha parelles que busquen noves emocions, o històries conegudes que s'expliquen sense pudor, com el conte I vet aquí unes flors, que vol continuar Orgull i prejudici, de Jane Austen, o De quatre grapes, de Quim Calvo, en què es narra enginyosament una anècdota picant de la història recent de la política espanyola. Cal dir que en els relats escrits per les dones no hi trobem una sensualitat tipus Anaïs Nin, d'un sensualisme místic i reflexiu, al contrari, el desig a assedegar és impetuós i tira endavant pel broc gros, com en el dels homes. Perquè, de fet, tots aquests contes són un repte literari entre amics per aconseguir relats al més erotitzants possibles. El resultat són contes plens d'humor, ironia i frescor.
Aquest recull de relats eròtics, doncs, s'inclou en el pur divertiment del gènere de literatura eròtica. Costa sortir de la literatura de gènere, per bé que alguns se'n surten: El carter sempre truca dues vegades és molt més que una novel·la negra. Però en el cas de literatura eròtica és difícil superar el gènere, perquè la temptació, i mai tan ben dit, del divertiment és gran. Qui sap si alguns d'aquests escriptors, més endavant, inspirats en aquests relats, s'engrescaran a anar més enllà, perquè com deia Pla: “La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d'erotisme i de pornografia distingida.”