A la recerca del desequilibri perfecte

Només d'entrar, un home alt i tal·lós, brut i des­pen­ti­nat rep als espec­ta­dors. Es mou de manera mal­des­tre i et mira amb cara de pocs amics, tant que diries que no hi ets ben­vin­gut. Et col·loca de mala manera al teu seient men­tre no para de tra­gi­nar pesa­des cai­xes enmig de l'esce­nari i les últi­mes ban­que­tes de fusta que ser­vei­xen de pla­tea cir­cu­lar a l'espec­ta­cle que estem a punt de veure i gau­dir. Es tracta de Rudo, un sublim de circ íntim amb música en directe vist a Tem­po­rada Alta amb el qual el gironí Manolo Alcántara torna a demos­trar que no només un dels millors funam­bu­lis­tes del país sinó també un artista amb un poderós uni­vers propi.

Rudo tracta apa­rent­ment sobre gent que con­viu amb la rudesa i l'esforç físic dur i pesat. Però a mesura que avança l'espec­ta­cle un s'adona que més enllà de les (fal­ses) apa­ren­ces del que es tracta tot ple­gat és sobre la fra­gi­li­tat i la lleu­ge­resa de l'ésser. L'home crea tor­res i figu­res amb la pila de cai­xes; estruc­tu­res que tre­mo­len i sobre les quals exe­cuta equi­li­bris pre­ca­ris. Dese­qui­li­bris per­fec­tes amb el con­trapés líric de la música del violí i vio­lon­cel.

Manolo Alcántara ha sabut crear amb els ele­ments mínims un espec­ta­cle majúscul, on es com­bina el circ amb la poe­sia, on tot està cal­cu­lat fins al més mínim mil·límetre: cada movi­ment, els (des)equi­li­bris, l'engi­nye­ria d'estar per casa o les cons­truc­ci­ons de fireta. Amb una estètica que sem­bla sor­tida d'un encre­ua­ment entre els films Deli­ca­tes­sen i Dog­vi­lle, Rudo excel·leix per la capa­ci­tat que té d'inte­grar a l'espec­ta­dor, en un espai íntim al qual se sent pro­per i partícip... per no dir atra­pat perquè els perills de l'artista es per­ce­ben a flor de pell i on cada objecte sem­bla com­por­tar un perill inhe­rent. Una pro­xi­mi­tat cal­cu­lada perquè el públic expe­ri­menti el circ en pri­mera per­sona. Hi ha números sublims, com els de la tite­lla que imita a l'equi­li­brista (o és al revés?) o el que con­clou l'espec­ta­cle fent ús de les tècni­ques bàsiques de l'arqui­tec­tura cons­truint un arc de mig punt amb les matei­xes cai­xes mul­tiu­sos.

Tot el con­trari de rude, és plàstic i molt ten­dre.