Massís, però lleuger

És sorprenent trobar-se un centre d'art al bell mig d'un massís. Potser és el millor hàbitat per a la creació situar-se com a actor o receptor de creacions artístiques en un indret d'aquestes característiques, però no és corrent. Tanmateix, al parc del Garraf, a Vallgrassa, al terme municipal de Begues, en funciona des de fa 12 anys un, el Centre Experimental de les Arts, dirigit per Arturo Blasco, Jordi Aligué i Anna Bellvehí. El centre és un lloc de trobada de poesia, música i arts visuals. Té dues sales d'exhibició. Una de denominada Espai Humbert Rivas, lògicament dedicada a la fotografia, i un altre espai interdisciplinari. No és una galeria comercial. Ni tampoc un centre d'art convencional. Es treballa en xarxa en el sentit que funcionen els intercanvis amb projectes de similars característiques en parcs naturals de diversos indrets de la Mediterrània. No sempre viatgen les obres. A vegades són els artistes que es desplacen per respirar altres aires, i de tornada donen forma artística a les sensacions rebudes en la seva estada.

Com a sala d'exposicions i fins al desembre s'exposen les fotografies urbanes de Francisco Navamuel en la mostra Walkcelona (mar o montaña). Segons Jordi Aligué, un dels responsables de la programació, “la nostra línia és oberta totalment, però l'aposta és per la creació contemporània”.

A la sala polivalent exposa fins a finals d'octubre Pep Fajardo (Barcelona, 1961) sota el títol d'Eyekus. La mirada furtiva.

En aquesta mostra, l'artista suma una nova percepció: la de la mirada dirigida de l'espectador. Fins ara el públic que contemplava una obra de Fajardo podia dirigir el seu esguard de maneres molt diverses. Les escultures objecte es recargolaven per l'espai o pujaven cap a l'infinit. Invitaven l'espectador a moure's pel seu voltant, a indagar les petites sorpreses que sempre amagaven. Una escultura de Fajardo és un parc temàtic d'espiritualitat en petita escala. Els sentiments pugen graó a graó per les escales reals, però de gran contingut metafòric, cap al cel. El cel entès com un espai immaterial on hi ha tot el contingut d'intencions que tenen les obres d'art quan tanquem els ulls i deixem que el seu influx penetri dins nostre.

Però a més de la línia més identificable de Fajado, a Eyekus trobem una nova aportació en la qual precisament l'autor no vol que tanquem els ulls, tot el contrari. En la mostra presenta dues peces com a novetat de la seva nova línia de treball, que consisteixen en una mena de visor que invita a mirar l'espectador. Cadascuna de les peces és una experiència diferent que no podem revelar perquè faríem un spoiler.

El nom de la mostra, Eyekus, és un neologisme inventat per l'artista amb el qual vol fer una analogia amb el concepte haiku, que és el nom que designa una mena de poesia tradicional japonesa caracteritzada per la seva brevetat i senzillesa. Fajardo camina cap la idea sintètica.