Ironies malenconioses d'una jove del segle XXI

En la fantàstica exposició de David Douglas Duncan, que es pot veure aquests dies al Museu Picasso de Barcelona, s'han inclòs alguns retrats fotogràfics del pintor col·locat d'esquenes. Inconfusible silueta. El romàntic Caspar David Friedrich acostumava també a pintar personatges d'esquenes imbuïts en la contemplació del paisatge inabastable. La màxima expressió del sublim. L'espectador, davant un retrat d'esquenes, es troba col·locat en la mateixa posició que el retratat.I es produeix un lligam entre un i altre, una certa empatia. Dos contempladors en fila.

És curiós com una pintora tan jove com Alejandra Atarés (Saragossa, 1987) hagi optat pel retrat d'esquenes com a un dels temes recurrents de la seva obra recent. Ella sempre ha reivindicat la influència del romanticisme en la seva obra, partint de records i experiències autobiogràfiques, fins i tot amb un deix de malenconia.

Darrerament el retrat d'esquenes, envoltat d'un paisatge amb molta força, copa la seva obra. Són sempre retrats de dones, vestides amb robes ricament ornamentades i pentinades elegantment, que contemplen l'horitzó d'un paisatge que intuïm sobretot per la vegetació que l'envolta. Poden semblar barrocs o simplement bonics, però també molt irònics.

Podem veure un bon conjunt d'aquests retrats a la segona exposició individual d'Alejandra Atarés, que té lloc a la galeria Fidel Balaguer de Barcelona. S'hi entreveuen moltes influències en el seu art. D'entrada, ella anomena el pop-art, la cultura del videoclip, el romanticisme, pintors com Mir, Rusiñol o Anglada Camarasa, i fins i tot les fotografies que es publiquen a les seccions d'espectacles o a la premsa rosa. Sense complexos. Per això no ens ha estranyar que dues de les retratades a l'exposició siguin Paris Hilton i Lindsay Lohan. “La meva intenció no és criticar-les. Simplement em crida l'atenció que tinguin una presència tan continuada als mitjans, fent tan poca cosa –explica Atarés–. En el cas de Lohan, l'he pintat amb un vestit que Miley Cyrus es va posar en un concert.”

Els materials que Alejandra Atarés utilitza per a aquests retrats ajuden a la vistositat de les pintures, en què dominen els colors com el vermell, el verd o el rosa. En forma de collage, Atarés hi afegeix paper, purpurina, lluentons, paper hologràfic... i, si cal, una bona passada de vernís per atorgar encara més brillantor a l'escena. En el cas de la pintura de la radiant japonesa en quimono, immersa en un bosc de cirerers en flor, l'artista ha rebaixat el to més cridaner, per una finor que s'adiu perfectament amb el tema japonès del quadre.

Destaquen també a la mostra uns paisatges crepusculars, inspirats per una estada d'Alejandra Atarés a Miami, que podrien ser també pintures monocromes a l'estil de Mark Rothko. Atarés també ha iniciat una sèrie dedicada a les quatre estacions, que de moment només s'ha materialitzat en el quadre de la primavera, però que vol enllestir més endavant.