Carlos Vitale, l'home de lletres voraç

L'editorial Candaya acaba de treure l'antologia bilingüe de la poesia de Joan Vinyoli La mano del fuego, amb traducció castellana de Carlos Vitale. Són trenta-tres poemes que donen compte de l'extrema riquesa de l'obra del barceloní: n'hi ha de gairebé tots els llibres que va publicar. Ens podem preguntar, però: ¿qui és, Carlos Vitale?

Un argentí de bona planta, nascut a Buenos Aires el 1953, que fa trenta anys que viu a Barcelona, i que tradueix, sobretot de l'italià al castellà, però també del castellà al català. Abans que res, però, Vitale és un poeta essencial, que escriu poesia quan ho fa en vers, i que també n'escriu quan dóna a conèixer els seus microrelats. Una tria d'aquests últims compon el llibre Descortesía del suicida (Candaya, 2004), en què trobem meravelles com aquest La puerta condenada: “De niño, en el barrio, se relataba la aventura de un vecino que había sobrevivido a un naufragio flotando durante una semana sobre una puerta. Desconozco quién era e incluso si la peripecia acaeció de verdad, pero no dejo de meditar en ese hombre, azul y agua, negro y agua, asido a una puerta por la que no es posible huir.” No és estrany que algú que ha escrit això se senti fondament interpel·lat pels versos de Vinyoli!

Vitale té un llibre de poemes no gaire gruixut, però que és suma de quatre llibres seus: Unidad de lugar. Feta de versos nerviosos i lapidaris, no pas críptics, la seva poesia destil·la saviesa i, per damunt de tot, defensa una manera molt particular de mirar la realitat. Es tracta d'una mirada d'una lucidesa desenganyada, però no cínica del tot: “Preguntabas / qué era lo nuestro / lo que a nadie debíamos // Y yo / decía / el dolor / solamente el dolor.” La mirada, en aquesta lírica nominal i tan poc adjectiva, hi resulta fonamental. Tot es trasmuda en àvid ull que va donant compte –un compte breu, esquemàtic, però molt significatiu– d'aquesta inaferrable realitat, que de vegades se'ns ofereix com la més esquiva i dentada de les criatures. La poesia vitaliana no sempre mostra la bellesa, però sempre es mostra en una bellesa que no pot ser més despullada (“No hay belleza superflua”, acaba dient un dels seus poemes). I ens repta: repta la nostra intel·ligència i sovint percut la nostra sensibilitat. Reflexiona sobre la identitat personal, i ho fa partint del motiu en aquest sentit més incontrovertible de cada un de nosaltres: el propi cos (a voltes, els seus poemes tan breus semblen un escoli a contes de Juanjo Millás). “La soledad no reconoce límites”, afirma en el que du per títol Coronación, que comença amb quatre versos implacables en la seva cruesa: “Sentada en una silla / que la sobrevivirá / la mujer observa / los patios interiores.” En quatre versos, quantes coses no diu, aquest poema!: els presumptament aterridors patis interiors del jo, i aquella cadira que sobreviurà el cos que s'hi asseu! Alguns dels seus contes brevíssims tenen una actualitat esglaiadora: “Una vez encima de las torres de la Sagrada Familia no encontrábamos a Peppino. Bajamos preocupados, pero ocurrió que no había subido porque se le había terminado la cinta de la cámara, y si no lo podía filmar ¿para qué quería verlo?” La reflexió entronca, per contrast, amb la manera de filmar del poema: el poeta, amb actitud sempre amatent (el caçador d'instants, que en va dir Argullol), puja o es col·loca en el punt convenient per registrar aquella imatge de la realitat, encara que després no la reculli en un poema.

Un tema limítrof amb el de la idiosincràsia i la identitat és el de la representació de l'individu: com ens veuen, com ens veiem nosaltres mateixos. L'home invisible s'exclama: “Te alejas sin saber que existo. Me quedo sin saber si existo.” En el darrer vers del poema Crítica de la razón pura, hi llegim: “Lo ajeno es lo propio dado vuelta.” És una poesia reptadora, que considera les certeses irrebatibles i que ens les projecta als ulls lectors i oberts com un grapat de sorra: “Sólo la muerte es sólida.” En un altre dels seus poemes-llampec, pregunta: “¿Quién no atiende a sus muertos?” I sembla que Vinyoli, anacrònicament, li respongui amb els versos d'El silenci dels morts, que el mateix Vitale ha traduït; aquell poema que acaba dient: “Usa dels morts així.” I, en el titulat Montseny, segurament el seu poema més vinyolià, descriu així el paisatge exterior i interior: “La mano cobriza de las hojas viste de otoño bienes y personas.” Un poeta, un narrador, que tendeix a l'aforisme. O potser al silenci.