Teatre

Un tango teatral

J. BORDES

Buenos Aires al Lliure

El drama de Claudio Tolcachir obre l'itinerari argentí en aquesta temporada del Teatre Lliure

Tornen Tolcachir i Veronese i visita Barcelona l'actor Federico Luppi

E l tea­tre de Bue­nos Aires va començar a escla­tar amb força a la car­te­llera bar­ce­lo­nina, arran del famós cor­ra­lito. Van sovin­te­jar els grans noms del tea­tre i cinema argentí, però també pro­pos­tes de molta menor volada comer­cial però d'inqüesti­o­na­ble risc artístic. El direc­tor de Tem­po­rada Alta, Sal­va­dor Sunyer, lla­vors també mem­bre de la comissió de direcció del Lliure, va per­me­tre l'entrada de Daniel Vero­nese, que va con­so­li­dar l'interès per aquest tea­tre petit, de men­ja­dor amb la rea­li­tat apa­rent­ment més quo­ti­di­ana i mun­dana però fol­rada per una tragèdia que la rela­ci­o­nava amb els clàssics. Aquest any, el Tea­tre Lliure una de les seves bran­ques de la pro­gra­mació és el tea­tre argentí (al cos­tat de la branca Shakes­pe­are, la trama rela­ci­o­nada amb l'eco­no­mia i amb Nàpols). Emi­lia és la pri­mera de les tres pro­pos­tes vin­gu­des de Bue­nos Aires.

Emi­lia par­teix d'un fet real. Clau­dio Tol­cac­hir va tenir una mai­na­dera que el va cui­dar durant la infància. Ell se l'esti­mava però, en una tro­bada fortuïta, es va ado­nar que ella se l'esti­mava molt més i que era, en rea­li­tat, el seu bagul de records. Efec­ti­va­ment, és un amor estrany perquè ella cobra i viu d'aquest ser­vei però s'intu­eix un amor més pro­fund que no pas el dels pares o el del noi cap a la mai­na­dera. Tol­cac­hir pre­senta una pro­ducció espa­nyola després d'haver posat a prova el text amb la seva com­pa­nyia argen­tina. Per una banda és una opor­tu­ni­tat de gau­dir de tem­po­ra­des més llar­gues i esta­bles d'una peça de Tol­cac­hir, però per una altra es perd la pos­si­bi­li­tat de veure l'espec­ta­cle amb els actors argen­tins per coherència de pro­ducció econòmica. Fidels al tea­tre de men­ja­dor d'aquest cor­rent de tea­tre de veri­tat, la família segueix sent el punt de referència de la trama. És el pri­mer cop, però, que Tol­cac­hir escriu per a un matri­moni, apa­rent­ment con­ven­ci­o­nal. No es pot reve­lar gaire més d'una peça que és en car­tell fins diu­menge.

La segona pro­ducció argen­tina vindrà de Vero­nese. De fet, Tol­cac­hir va arri­bar a Bar­ce­lona gràcies a la pri­mera incursió del direc­tor i dra­ma­turg argentí. Vero­nese ja ha fet un parell de pro­duc­ci­ons cata­la­nes, amb l'acord de Focus. Ho va fer amb Qui té por de Vir­gi­nia Woolf? i també amb Bona gent. Aquest direc­tor i dra­ma­turg també ha fet nota­bles ver­si­ons de clàssics com ara Ibsen i Txèkhov. Al Lliure pre­senta, només del 6 al 9 de novem­bre, Sonata de otoño, a par­tir de la pel·lícula d'Ing­mar Berg­man. Aquesta peça, que parla d'una pia­nista famosa que deci­deix pas­sar una tem­po­rada amb la seva filla, de qui fa anys que no es veuen i que apa­rei­xerà una relació prou tibant, insis­teix en les rela­ci­ons fami­li­ars. D'aquesta pel·lícula, estre­nada el 1978, es van fer múlti­ples adap­ta­ci­ons tea­trals; Vero­nese ja en va fer una fa un temps però ara la recu­pera amb Cris­tina Bane­gas, Natacha Cor­dova, María Onetto i Luis Ziem­browski.

El dar­rer tre­ball d'aquesta tem­po­rada, amb alè de Bue­nos Aires al Lliure, porta a escena un històric de la fil­mo­gra­fia ame­ri­cana: Fede­rico Luppi. El repor­taje és un espec­ta­cle de San­ti­ago Varela, amb direcció d'Hugo Urquijo. El degà de l'escena argen­tina (com­par­tint honors amb Héctor Alte­rio, que ja supera la vui­tan­tena) inter­preta un gene­ral de la dic­ta­dura impli­cat en l'incendi del tea­tre El Pica­dero el 1981. La peça, en clau de monòleg i en què també inter­ve­nen Tony Chávez i Martín Urba­neja, indaga en la impu­ni­tat del pen­sa­ment auto­ri­tari, men­tre la dic­ta­dura és ina­mo­vi­ble. L'obra es repre­senta al Tea­tre Lliure de Gràcia, del 16 al 18 de març.

L'epíleg de Bue­nos Aires és la presència de Victòria Szpúnberg, dra­ma­turga esta­blerta des de petita a Bar­ce­lona tot i que ori­ginària de l'Argen­tina. Ella fa la dra­matúrgia de L'onzena plaga (del 4 al 21 de juny), un pro­jecte de David Sel­vas amb la Kom­pa­nyia Lliure i que s'emmarca en una altra de les bran­ques de la tem­po­rada del Tea­tre Lliure 2014/15: la dels diners.

emilia
Claudio Tolcachir
Direcció: Claudio Tolcachir
Dies i lloc: Del 16 al 26 d'octubre al Lliure de Montjuïc
Sonata de otoño
Ingmar Bergman
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Dies i lloc: Del 6 al 9 de novembre al Lliure de Montjuïc.
el reportaje
Santiago Varela
Direcció: Hugo Urquijo
Dies i lloc: Del 16 al 18 de març al Lliure de Gràcia
crítica Jordi BORDES

Cant de sirena en altaveu equivocat

C laudio Tolcachir és un actor que va voler sorprendre's a si mateix escrivint una obra que fos imprevisible. Així és com va arrencar la seva carrera de dramaturg amb La omisión de la familia Coleman (2007). Només fins
diumenge es pot veure, la versió amb companyia espanyola d'Emilia, el seu tercer text dramatúrgic. L'autor segueix trobant prismes que capten l'interès de l'espectador, que el desarmen amb girs imprevisibles, sense sortir d'un àmbit tan quotidià com és el de la família. És, doncs, un cant de sirena que atrapa, i ofega. Amb moments de comicitat i altres amb un dramatisme que estripa vestidures. El problema d'aquesta producció és que falla l'altaveu. Perquè les petites coses d'aquest passatge tan insòlit s'escolten millor des del xiuxiueig, des de la pausa i el silenci. Però situades en una sala (per molt càlida que sigui) de mitjà o gran format, com és la Fabià Puigserver, convida a una interpretació cridanera.

Barcelona té en gran estima la interpretació dels actors argentins. Com a mínim, dels que vénen contractats que saben presentar com a veritats irrefutables aquests personatges tan foscos. La seva tradició teatral és profunda i experta en saber explotar les emocions. No hi ha tanta carrera en les companyies espanyoles. I situar-les en aquest espai distant les fa encara més dèbils. Les comparacions són odioses però es fan evidents. En les discussions de Tolcachir hi ha una simfonia de veus cristal·lines. El que rep l'espectador assegut en aquesta producció és un devessall de crits en brut, que demostra la voluntat dels actors de traspassar al pla d'una interpretació sincera però que ressona cridada, lamentablement.

Emilia és la mainadera d'un noi solitari que, no se sap ben bé per què, mai va tenir els pares al seu costat. Una trobada fortuïta permet la reconstrucció de la seva infància, quan ja actua com a pare de família; no es cansa d'abraçar i petonejar la dona i el fill Leo. Però aquella casa idíl·lica amagarà un engany. Emilia creurà que el nen que va cuidar fins als 17 anys ha triomfat en la vida. Però serà una il·lusió amb trampa. Ella se l'estima més que al seu fill propi i serà capaç del sacrifici més sorprenent, un final de serial si no fos que té un toc d'irreal, d'impossible de creure.

L'espai és obsessiu, amb una cambra on
els mobles estan penjats com si fossin llums barrocs i les parets són mantes amuntegades del trasllat. Hi ha acció fora d'aquest quadre. Hi ha la insistència de voler entrar una taula per la porta del protagonista: s'entossudeix en creure una realitat aparentment consistent que es revela impossible. Els pares van matar la seva paternitat.

EMILIA
Claudio Tolcachir
Director: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Malena Alterio, David Castillo, Daniel Grao, Alfonso Lara, Gloria Muñoz.
Dies i lloc: Dimarts, 21 d'octubre, (fins diumenge) a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, a Montjuïc.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia