Llarga vida a Miss Dinamita!

Espe­rança Dina­mita, mite o rea­li­tat? De fet, no importa gaire si aquesta vedet va exis­tir o no, si real­ment va néixer a Vall­fo­gona del Ripollès i va renéixer tri­om­fal­ment al Paral·lel del pri­mer terç del segle XX, si va ena­mo­rar per­du­da­ment Walt Dis­ney i Fran­cisco Franco, si va revo­lu­ci­o­nar tots dos cos­tats de l'Atlàntic, si va morir en el Tita­nic... Aques­tes i mol­tes altres pis­tes biogràfiques sobre ella es va dei­xar anar en el docu­men­tal que dimarts es va anar pro­jec­tant de manera frag­men­tada al llarg de l'espec­ta­cle Espe­rança Dina­mita, estre­nat pel grup gironí Le Crou­pier al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, dins de Tem­po­rada Alta, amb un èxit tan cla­morós com meres­cut. Pot­ser Espe­rança Dina­mita és aque­lla can­tant immensa obli­dada a Cata­lu­nya i rei­vin­di­cada per estu­di­o­sos d'uni­ver­si­tats ame­ri­ca­nes, o més pro­ba­ble­ment és una simpàtica presència fan­tas­magòrica, però aquest per­so­natge sim­bo­litza com pocs l'espe­rit d'aquell Paral·lel mític que, entre guer­res mun­di­als i civils, va con­cen­trar la pro­porció més ele­vada de buta­ques tea­trals i men­ta­li­tats alli­be­ra­des per metre qua­drat de la seva època. Espe­rança Dina­mita és una feliç cre­ació de Le Crou­pier, en el seu millor espec­ta­cle. Sim­ple­ment, genial.

La base de l'espec­ta­cle són els èxits per­duts que sona­ven als esce­na­ris del Paral·lel ara fa un segle, recu­pe­rats per Xavier Albertí –que també apa­reix a l'esmen­tat docu­men­tal, com el direc­tor de Tem­po­rada Alta, Sal­va­dor Sunyer, ava­lant l'existència i els mèrits d'Espe­rança Dina­mita–, rein­ter­pre­tats amb nous arran­ja­ments per la banda de Le Crou­pier, en un ambi­ent 100% caba­re­ter. La nit va començar molt bé amb la gran Merche Mar rebent el públic com ho fa cada nit a El Molino, en la millor tra­dició de la revista i el cos a cos amb el públic (“Tran­quils, que esteu lluny de mi, pero cerca de Dios!”, cri­dava als del galli­ner). El con­cert va començar amb Al Para­lelo (“... lelo, lelo... A ver a mi Pepito...”) i la festa ja no va parar, amb uns músics en èxtasi i un Car­les Cors espe­ci­al­ment bri­llant en els números més còmics –Soy Migue­lito i El papis­sot–, que ha tro­bat en Aina Sánchez la com­pa­nya per­fecta, fent de besnéta de l'home­nat­jada –la Petita Dina­mita–, amb una veu i una presència escènica impres­si­o­nants. També va ser antològica la inter­venció de Mont Plans, ja en la recta final, amb la molt política­ment incor­recta El tango de la cocaína. Espe­rança Dina­mita és, en resum, una gran idea que mereix una llarga, llarga vida.