Perduts a San Fermín

Encara no fa dos anys, una petita pel·lícula titulada La bataille de Solferino, de Justine Triet, desconcertava bona part de la crítica francesa. S'hi explicava la història d'una dona amb problemes amb el cangur dels seus fills i en plena crisi matrimonial, mentre els francesos escollien nou president de la República. L'enrenou ciutadà provocat un vespre de maig en què François Hollande va sortir elegit president servia a la cineasta per rodar una ficció en un entorn documental. Es creava un efecte insòlit, perquè l'atzar es filtrava en la ficció i la transformava.

Blue Lips podria ser una pel·lícula similar a La bataille de Solferino. En aquest cas, veiem com sis personatges provinents de diferents països conflueixen a Pamplona durant la celebració del San Fermín del juliol del 2012. Cada personatge està controlat per un cineasta diferent que intenta ajustar les troballes del guió a un entorn marcat per la presència festiva de les masses. A diferència de la pel·lícula francesa l'atzar no hi acaba d'intervenir perquè tot està considerablement pautat.

Blue Lips ofereix la sensació d'un experiment simpàtic què no acaba de funcionar. La idea neix de la trobada de sis estudiants de cinema de Los Angeles que es proposen moure una pel·lícula en què tot conflueixi al llarg de la festa de San Fermín. L'eix argumental serà el contrast entre les històries individuals i la fredor de la massa enfollida del San Fermín. El principal repte de la proposta sorgeix quan el guió s'enfronta a un imaginari que no ha fet més que crear nombrosos tòpics al voltant de l'alcohol, la mort davant dels braus del carrer Estafeta i el descontrol.

Els cineastes intenten evitar alguns d'aquests tòpics i saben com conduir el relat a partir del creuament entre uns personatges que viuen una crisi interior que acabarà posant-se de manifest al llarg de la festa. Al final, el dia després tots tindran la sensació que han començat una nova vida.

El pes que té l'estructura del guió frena moltes vegades l'efecte documental de la proposta. Hi ha un rodatge en exteriors, podem reconèixer els indrets i rituals de la festivitat navarresa, però hi ha un excés de concentració en el drama i en les casualitats generades pel guió que marginen el factor sorpresa. Un altre problema és el pròleg, on la presentació de cada personatge en el seu país d'origen es transforma en un ritual mecànic que frena la frescor que vol tenir la proposta. Malgrat tots els seus problemes, Blue Lips és una pel·lícula que esdevé simpàtica.